Borde {palabrota}

Avui va d’una d’aquelles paraules que vénen del castellà i que fem servir molt (bé, a mi em passa pel cap cada dia entre tres i noranta vegades, com a mínim). Avui toca borde.

 

Que t’empenten quan puges a l’autobús amb les lleganyes encara als ulls. Penses: borde.

 

Que la senyora gran de torn se’t cola (per enèsima vegada aquest mes) a la cua de l’entrepà de pernil que rebaixarà la ressaca que t’ha quedat de l’excés d’ahir. Penses: borde.

 

Que el teu cap de departament no coneix l’expressió bon dia i el primer que fa, en dirigir-se a tu, és recordar-te que t’has oblidat de buscar “allò” (tot i que tu, per molt que ho intentis, no recordes el suposat moment en què l’home et va dir, sempre presumptament, que ho busquessis). Penses molt fort: borde.

 

Que el teu follamic no contesta el whats-app que li envies a l’hora de dinar per veure si aquesta nit suques una estona. Murmures: borde (i afegeixes) de merda.

 

Que el temps decideix que ha de començar a ploure just quan surts de l’oficina grisa i fosca en la qual has passat vuit hores mentre el sol ha brillat descaradament a través de la finestra. Dius: gràcies, borde.

 

Que una de les meravelloses llambordes inspirades en Gaudí del passeig de Gràcia de Barcelona (que sapigueu que les tenim igual a Reus, tot i que crec que en tonalitat oposada i sense tanta esquerda assassina) fa que ensopeguis i caiguis penosament davant del miler de persones que t’envolta just en aquell moment. No, en aquest moment ja no et ve de gust dir borde. Ara, el que més t’abelleix (que diria el poeta) és cridar (amb els pulmons plens d’aire) mecagonlamarequeusvapariratots. Però no ho fas, perquè ja se sap que el codi social és ben clar en aquestes ocasions: sempre que caus davant d’un públic improvisat, has de riure quasi a l’instant mentre dius: “No m’he fet mal. Tranquils, que no ha estat res” (i el teu cervell, desgavellat, no fa altra cosa que intentar controlar les ganes que tens de xisclar perquè creus que t’has trencat el turmell per la meitat).

 

[Sí, amics extraterrestres: resulta que els humans d’aquesta part del planeta (que ve del grec i vol dir vagabund) som així d’imbècils (que ve del llatí i vol dir feble).]

 

Estic cansada de tenir la paraula borde sempre a la punta dels llavis. La vull canviar. Em sona massa barroera. I ja se sap la dita: ser una dama és com ser un artista. Si tu mateixa ho has d’anar anunciant a cada instant, és que alguna cosa va malament (i ja et dic jo que és la percepció massa benèvola que tens de tu mateixa). Però estareu amb mi que borde, per molt matussera que soni, resulta efectiva. En català tenim cantellut, esquerp, rude, aspre o, fins i tot, escabre. Crec, però, que si m’he de decantar per una paraula cada vegada que algú em toqui el voraviu seguiré, si més no fins a nou avís, dient, pensant i cridant (dins del meu cervell): ets un puto borde.

More from Anna Priscila Magriñà

T de Titanic o P de Potser

Joan Xavier Monrós, nascut a Barcelona segurament l’any 1892, va morir de...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.