diccionari-cupcake800x300

C de Cupcake {dd}

Ara mateix, tot aquell que té algun tipus d’implicació amb el sector editorial va de cul. Creieu-me: editors, impremtes, distribuïdors, transportistes, llibreries, obridors de caixes que mai s’acaben, comercials que han de tancar els anuncis dels especials dedicats a la diada, responsables de premsa que volen col·locar als seus autors als punts més cèntrics de la ciutat i a tot allò que faci tuf de mitjà de comunicació… Tots aquests, ara, van de puto cul.

Que Catalunya hagi estat la instigadora de convertir el 23 d’abril en el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor (ho va decidir la Conferència General de la UNESCO el 15 de novembre del 1995), sempre m’ha fet sentir cert orgull.

I en més d’una ocasió ho he aprofitat per fardar de país, davant dels meus amics estrangers, quan he explicat que durant el nostre dia dels enamorats passem dels bombons de xocolata i dels poemes xarons per regalar-nos llibres i roses. La informació els causa, per al meu plaer xovinista, força admiració. (Llàstima que aquesta caigui en picat i plena d’incomprensió quan, en converses posteriors, els deixo anar que per Nadal és costum acollir a un tronc que ve de la muntanya i al qual alimentem amb taronges i galetes per, al cap d’uns dies, apallissar-lo amb bastons mentre li cantem a crits que ens cagui regals).

No sé si són els anys, que m’estan espolsant el romanticisme del cos a marxes forçades, o la meva implicació de ple en el món editorial, però us he de confessar que el meu estimat dia de Sant Jordi se m’ha anat fonent davant dels ulls com el plàstic que crema. I crema. Vull obviar la discussió pantanosa sobre què és o què no és literatura, entre altres coses perquè aquí no tenim l’espai suficient i, què carai, jo no us ho sabria pas dir. Tampoc vull que se’m vegi com una elitista que considera que per Sant Jordi només s’ha de vendre alta literatura, perquè no ho penso. De veritat. Però d’aquí al circ que tenim muntat des de fa uns anys, estic segura que es podria pensar en un altre model de festa.

M’explico i no m’allargo, perquè tan sols es tracta de dos punts:

1. L’exasperant monotonia de portades. Passejar pels centenars de parades lluitant contra la marabunta a la recerca del llibre perfecte té poc sentit: ja fa temps que, t’aturis on t’aturis, hi trobaràs exactament el mateix.

2. Els “autors”. Estic segura que hi ha autors (i quan dic autors i no poso cometes em refereixo a aquelles persones que viuen d’escriure o que, com a mínim, ho intenten, perquè tinguem una cosa clara: viure d’escriure és complicat de collons, i més si només ho fas en català), doncs això, que estic segura que hi haurà autors que tindran cues de lectors delerosos per aconseguir el seu gargot. Però també sé que n’hi haurà molts d’altres (que d’autors en tenen ben poc) que també tindran cues de fans nerviosos per acostar-s’hi i fer-se la foto de rigor encara que ni tan sols hagin comprat el seu llibre: la princesa del poble, l’actor que posa la cara a una portada, la cuinera especialista en cupcakes.

Elitista, jo? No ho sé, potser sí. Però què voleu que us digui? Sempre m’ha costat trobar literatura on no n’hi ha. I que consti que m’encanten les cupcakes o, com segurament diria Proust, les magdalenes.

P.D. En el fons, si som pragmàtics, Sant Jordi respon totalment a la seva definició: és el dia del llibre. Vaja, que és el dia d’un format (un format que, per a més INRI de la indústria, està canviant de matèria a correcuita). A partir d’aquí, i això ho deixo a l’aire, només caldria pensar si en un futur, als catalans, ens agradaria instaurar un altre dia mundial. Potser, aquesta vegada, podria ser el dia de la literatura.

More from Anna Priscila Magriñà

S d’Stendhal

Antoni Gaudí va començar a treballar a la Sagrada Família el 1883,...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *