C de Colom {dd}

Ho reconec. L’he vist tard i per morbo. Parlo del videoclip Living Barcelona, que ha dirigit José Corbacho i té banda sonora de Jordi Cubino, compositor de cançons tan difícils d’oblidar com Corazón latino. El vídeo, encarregat i pagat per l’ajuntament, ha despertat moltes crítiques: que si aquesta no és la Barcelona real, que si la ciutat sembla un desert ple de calma i tranquil·litat, que si quina sort que al vídeo hagin aconseguit que no hi surti cap captaire… que si que si que si. I suposo que sí, que l’única cosa que es pot dir d’aquest Living Barcelona és que resulta tristament xaró. Després de veure’l un parell de vegades tinc la sensació que els seus autors han intentat emular un Mediterràniament i, vés a saber com (perquè pel pressupost segur que no és), els ha sortit un Colgate carrincló.

Llegeixo a La Vanguardia el que segurament és un copy-paste de la nota de premsa que ha enviat el consistori a les redaccions: es veu que amb aquesta “cançó ciutat” (concepte estrany on els hi hagi) “la capital catalana es converteix en la primera urbs mundial que crea i composa una cançó i un videoclip per promocionar-se i mostrar els seus atractius culturals i lúdics” i que la peça “mostra d’una manera fresca i innovadora les diferents ‘Barcelones’ a través d’un recorregut pels deu districtes, tot donant a conèixer la creativitat, la modernitat, l’arquitectura, l’urbanisme, la bellesa i l’entreteniment de la ciutat, alhora que destaca el seu caràcter obert, innovador i plural”. Només li ha faltat dir imaginativa, dinàmica i multicultural perquè el meu instint, contrari a les paraules buides, m’hagi fet venir ganes de vomitar.

L’anunci no mostra, a propòsit, els monuments més visitats de Barcelona: no hi veiem ni la Sagrada Família, ni el Parc Güell ni Santa Maria del Mar. I ja em sembla bé que es destaquin altres llocs de la ciutat. Però nois, no sé si ha estat ben bé per portar la contrària o potser per treure’m del cap la ridícula tornada de la cançó (Living in Barcelona style / I found the future and the past / Tu vas crear aquella màgia en el meu cor / Walking on Barcelona streets / I found ten worlds in just one town / He tatuado hoy tu magia en mi corazón) que m’han vingut ganes de posar-me a la pell d’una guiri de manual i fer tot el contrari al que l’anunci professa. Decidit! Em dirigiré a un dels monuments més emblemàtics de la capital. Me’n vaig de pet a fer-li pessigolles a Colom!

Per arribar al monument dedicat a l’almirall creuo la Rambla que, a fe de Déu, té moltíssima més gent de la que hi surt a l’anunci. Tampoc és que m’esperés una altra cosa. L’anunci de la pasta de dents deia que em blanquejaria la ferramenta i, després d’un tub gastat, jo la veig amb el mateix número de Pantone de sempre. He de confessar que, un cop a la base del conjunt escultòric, sento certa excitació. Amb 31 anys a les meves espatlles i encara no he pujat mai al mirador de Colom! Sí, alguns ho veureu com una turistada, però és que quan vaig a l’estranger no paro de fer turistada rere turistada i no em sento pas malament. Per què no turistejar a la meva pròpia ciutat? Després de pagar 4,50 euros a una noia molt diligent, entro a l’ascensor amb una persona imprescindible en aquesta equació: l’ascensorista. Li faig un comentari estúpid sobre els sis turistes que es van quedar atrapats ara fa dos anys al mirador i em fa un ha-ha d’aquells que indica, clarament, que no sóc la primera persona que li treu el tema. Ja em disculpareu, però pateixo la mateixa malaltia que tenen molts consumidors d’ascensor: el silenci se’m fa incòmode i no sé sortir dels tòpics.

Un cop a dalt comprovo que el mirador està fet a prova de suïcides (no hi ha forats prou grans com perquè hi càpiga un cos humà de mida estàndard) i veig com la Rambla sembla molt més bonica des de dalt: les capçades verdes dels arbres que hi ha a cantó i cantó del carrer amaguen amablement el que hi ha a sota. I he de reconèixer que és d’agrair. Després de dues voltes completes al mirador (sí: res d’espectacular, però mira, força entretingut) i d’esperar a que l’ascensorista acabi la conversa amb la que imagino que és la seva xicota (resulta que a ella li fa mandra anar a sopar a ca la sogra dissabte), l’ascensor em torna a terra ferma i jo surto contenta d’aquesta experiència modesta. Un check més a la meva to-do list a Barcelona.

Mentre torno cap a casa (aquest cop obviant la Rambla, que ara la prefereixo aèria) penso que, per sort, Barcelona no és la de l’anunci (qui vol viure en una ciutat on la gent té riures ultrablanquejats i esgarrifosament rígids i es passa el dia escoltant música nefasta mentre va amb patins per la Barceloneta?), però sí que formen part d’ella els seus destins més turístics. I des d’aquí us dic: trepitgem aquests paratges infestats de turistes (en petita dosi, si voleu) i descobrim, què us diré jo, que l’estàtua a Colom es va acabar fent per la insistència d’un enamorat del “descobriment” d’Amèrica? Que un dels personatges més importants en el procés de creació de la columna va ser l’arquitecte Joan Torras i Guardiola, que va projectar la bastida de ferro amb la qual es va alçar el monument (que pesa més de dos-cents trenta-tres mil quilos)? I que el dit de Colom (de mig metre de longitud) assenyala, si procurem ser acurats, cap a Mallorca?

Els dentífrics mai responen a les qualitats que ens resen els anuncis. Tampoc Barcelona. Per això està bé que no ens la deixem explicar per vídeos ensucrats on només hi falta en Richard Gere amb un ram de flors sota una escala d’incendis i amb els braços oberts de bat a bat mentre ens declara el seu amor. Que no ens la expliquin. Descobrim-la nosaltres mateixos. La que queda bé als anuncis i la que no. Però tota. Per què no?

More from Anna Priscila Magriñà

P de Pornogràfic

Els autors de les primeres cintes pornogràfiques realitzades a l’Estat van ser...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.