Contradicció {Arroz Negro}

Ilustración by Alba Vilardebò
Ilustración by Alba Vilardebò
Miri, quan vaig dir que sí ho vaig fer sense veure-ho clar. Em sentia en un loop de contradicció que se’m podria menjar. Política, jo? Anar a una llista a diputada? Sentia que tard o d’hora traurien totes les meves contradiccions. No sabia si jo era el perfil.

Sóc filla d’una família que no creia que encaixés amb tot allò. El pare és de dretes, “tu padre es de orden”, deia la mare. Però el seu ordre no és fix, pot canviar el seu vot depenent del candidat que es presenti; el criteri és el rigor del candidat, si ho fa bé, com els restaurants on sopen amb la mare, on si no els serveixen bé o si un plat no està prou ben fet, no hi tornen, amb uns nivells d’exigència molt alt. El pare és d’òpera de fons, d’anar quatre o cinc cops a l’any al Liceu, de complir amb el Palau, però l’Auditori sempre cau massa enllà. El pare és de copazo abans de sopar. Quan els meus cosins i jo vàrem començar amb la moda del vermut se’n va riure fins a més no poder. Aviat, però, s’afegiria a les seves copes els talls de taronja o llimona que féssim. “Has visto, mamá, qué exótico, ¡qué tropical!”

Sí, amb la meva mare es parla en castellà, tot i la catalanitat de tots els cognoms familiars. Per escollir el meu nom, els pares van pactar un nom neutral de la diglòssia nostrada. Amb ella s’hi parla en castellà i s’hi parla fluixet, sense alçar la veu, tot crit l’irrita soberanament i parla sempre de mals de cap i de migranyes.

Quan vaig marxar de casa, del carrer Mandri, deixava el piano (els pares) i la guitarra (una part de mi mateixa) i sent una nena pija amb ganes de ser més hippie, aviat vaig ser alguna cosa bohèmia embolcallada de maria d’algun amic de la facultat en un pis de prop del Mercat de Sant Antoni. En els tres anys que hi vaig ser els meus pares sols hi vingueren dues vegades. Era una nena amb una educació exquisida, que sempre cuejava de fons amb amistats als quals els sorprenia.

Una forma de ser freda i solipsista em va allunyar de moltes relacions a la facultat. Podia haver estat un dels pendons de la promoció, però una mala llet congènita, o ser una estirada de merda, si voleu, em van allunyar de molts nois. Res digne d’explicar més enllà d’aquell professor precari atractiu que explicava les raons pures i impures de Kant, que encara avui no he entès. Avui segueix sent encara professor precari, sense atractiu, i segueix amb Kant i les seves dèries, en el mateix despatx compartit de la facultat on aleshores encara em podia seduir.

Del pis de Sant Antoni vaig tornar a Muntaner, amunt, “arriba nena, arriba”. I allí vaig començar una relació pràctica amb un veí que exercia d’advocat a una gran firma internacional amb seu a Barcelona. Portava temes de mercantil i vestia amb els vestits foscos i ajustats dels de la nova política; si podia, anava a córrer, i dos cops a la setmana ens visitàvem als respectius pisos, on ell insistia amb el sexe anal.

Tot i tornar a la Barcelona dels pares, no vaig deixar la bicicleta per moure’m per la ciutat i per anar a treballar. Havia estudiat periodisme i econòmiques i després de fer la cobra per la redacció durant un temps vaig acabar portant una secció d’un programa de ràdio. Des d’allà els fronts s’anirien obrint. I sap què, saber idiomes hi ajudaria. Parlava anglès millor que el català de la meva mare, gràcies als estius passats als Estats Units, a càrrec dels pares. I parlava alemany i francès. I parlant alemany i francès ja pots viure a Estrasburg i sentir-te intel·lectual. També pots viatjar per Europa, la vella Europa de les ciutats brutes, preferides per mi a les meravelles que hi hagi a la badia de Bengala, des d’on se m’omple l’Instagram als estius, per fotos d’amigues d’adolescència que s’hi fan esplendorosos selfies amb homes que ara ja són els seus promesos. Hi fan aquells viatges d’abans de casar-se, i espero que els molt imbècils no els hi demanin de casar-se allí entre aigües putrefactes, piràmides molsoses, pebres de colors i transsexuals amb ulls ametllats. A les seves bodes m’hi posaria un vestit senzill i em recolliria el cabell, i per un dia em dedicaria a un bla-bla buit de contingut, cosa ben útil per la vida a vegades, i potser més a partir d’ara. Beuria en excés. Potser fins i tot hi coneixeria un home amb el qual tindria més d’una cita, però al qual la cosa no funcionaria al llit, autèntica premonició d’aquell matrimoni començat al sud-est asiàtic d’aquella amiga de l’adolescència que acabaria pocs anys després quan el seu marit tornés a Tailàndia i descobrís que el transsexual dels ulls ametllats és el que ell en realitat buscava, perquè anant al gimnàs s’havia rodejat de tant homoerotisme que creia haver-se conegut a si mateix. I a totes les amigues ens sabria molt greu per ella. Les altres ja la traurien de festa, i la que encara es droga de totes li passaria alguna merda que no se li posaria bé.

Jo, miri… aviat vaig descobrir que necessitava mig orfidal o unes quantes infusions per a les sessions parlamentàries. Pot ser molt avorrit i pot posar molt nerviós, sap?

El principi fou amb els articles que vaig començar a escriure en un diari presumiblement d’esquerres, del qual el director adjunt era cosí de la meva mare. Des d’allà se’m va projectar públicament i un bon dia, al final d’una tertúlia de la ràdio a la que havia assistit, la nova candidata d’un partit nou d’esquerra-esquerra em va proposar ser la número 5 de la seva llista al Parlament. “¿Y qué harás tú en el Parlament nena?” I no vaig dir que no, i va ser que sí.

Però escolti, no deixo de ser gent normal, gent del carrer, “com vostè o com jo”.

arroz-entrevista

Written By
More from Roger Rosich

Contradicció {Arroz Negro}

Miri, quan vaig dir que sí ho vaig fer sense veure-ho clar....
Read More

1 Comment

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.