Dude, where’s my shrimp?

Nosaltres no som admiradors del Capità Pescanova ni seguidors de la seva secta d’impermeables grocs radioactius, però darrerament ens comença a preocupar un fenomen que hem detectat al barri de la Barceloneta i on el col·lega pot tenir un paper a jugar. Amics, els arrossos mariners comencen a no tenir gambes.

Els vaixells de terroristes marins, com ara el Capità Pescanova, que són responsables, entre altres barbaritats, de deixar sense amics a la Sirenita, són capaços de pescar tones de peix en poques hores. Al final, però, sembla que el peix no arriba al plat del guiri que demana un arròs en algun tuguri del barri. Primer podríem parlar que potser la culpa és del guiri en si mateix per demanar un arròs brillant més semblant a un Paella d’Or precuinat que a un arròs de veritat, però la cosa transcendeix i és un problema més gran.

El tracte al guiri bo hauria de convertir-se en un eix central si aquesta ciutat vol continuar sent el centre de l’univers turístic. I, home, si algú demana un arròs amb gambes, que alguna arribi al plat i no s’hagin de veure com Oliver Twist reclamant al senyor cambrer de l’establiment una trista gamba que ja no és ni de Palamós. Una gamba, ni que sigui descongelada de la Sirena, per fer bonic i goig i que la gent pensi que ha tastat una delicatessen local, quan el més probable és que sigui d’un vaixell tan proper a Barcelona com el de Forrest Gump.

El cas és important. Tracta malament al guiri bo i només vindrà l’indesitjable, el qui molesta i el qui no ha vist una gamba en la seva vida més enllà d’ell mateix i a qui només l’interessa una cosa de la ciutat: l’alcohol barat, el de 96º o el que sigui.

No sé si de debò els locals de la Barceloneta s’han convertit en sucursals de Greenpeace o de Oceana darrerament i el que fan és advocar per un desenvolupament sostenible i d’aquí la reducció dràstica del material carni marí al plat. Perquè si es tractés de pasta, de money, sempre podrien fer allò d’anunciar arròs amb gambes i al final posar-hi llagostins congelats que són més barats. I ho podrien fer perfectament perquè em puc jugar un dinar a un d’aquests locals barcelonetins que ara mateix vostè que llegeix l’article no sabria distingir una gamba d’un llagostí vingut a més. No passa res, no està sol.

La Barceloneta, el barri. Per molts barcelonins del nord de la ciutat no deixa de sonar a filial d’alguna secció del Barça de futbol, però no. És un pulmó de la ciutat, part vital d’aquesta urbs que ens estimem malgrat s’ensarroni als guiris i es faci fora dels barris a la gent de sempre.

Igual algun dia canvia tot i les gambes tornen a aparèixer, però només quan respectem el medi i no el destrossem, si us plau.

Written By
More from David Valdivia

Catalan Okonomiyaki {gastroblogger al fuego}

Por alguna extraña y morbosa razón las buenas gentes de esta revista...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *