E de Enciam {dd}

enciam

Als barcelonins els agradaven les execucions. I tant que els agradaven! No ho dic jo, ho explica Joan de Déu Domènech al llibre L’espectacle de la pena de mort: “Tot allò que envoltava la mala mort era un èxit de públic. Sempre empentes, ofecs, gentada. La vintena de caps dels bandolers que el 1573 foren morts en una escaramussa a la conca d’Òdena, en terres d’Igualada, foren transportats fins a Barcelona i exposats al pati de la Diputació del General. Era tanta la gent que anava a veure els caps, que calgué tancar les portes de palau abans d’hora perquè hi havia perill que més d’un espectador fos esclafat per la multitud delerosa de mirar”. Per sort, hi ha coses que canvien i el 15 de juny de 1897 es van cancel·lar les execucions públiques (que no la pena de mort, que no seria abolida definitivament fins al novembre de 1995).

Algun dels milers d’executats a les places de Barcelona de ben segur que havia patit la condició d’esclau. I és que és sabut que Barcelona va créixer, en part, gràcies a la mà d’obra barata d’homes i dones captius. No ho dic jo, ho llegeixo a l’article “Esclaus africans a Barcelona” de la revista Sàpiens número 112, escrit per Sònia Casas i Iván Armenteros, on ens recalquen que “durant tota l’edat mitjana, les platges de Barcelona van ser un punt cabdal de compra i venda d’esclaus. (…) Els comerciants catalans intercanviaven fruits secs, safrà i manufactures de corall i vidre a canvi de salaons, cuir, sucre i esclaus”. Així de clar i contundent queda dit.

A les platges de Barcelona potser s’hi venien esclaus, però la gent no hi anava a banyar-se. No va ser fins al primer terç del segle XIX que “l’hàbit de freqüentar la platja i banyar-se no es popularitzà realment a Barcelona”. Per les cometes ja t’hauràs imaginat que no ho dic jo, sinó que ho escriu Mercè Tatjer al llibre Els banys de mar a Catalunya, on també hi llegim que un segle més tard s’estendrà la moda d’estar moreno: “Les pràctiques esportives a ple sol contribuiran a la implantació del bronzejat, que esdevindrà símbol de la nova època, primer entre la burgesia com a senyal de riquesa, estatus social i modernitat, alhora que de salut, però també s’estendrà a poc a poc a les classes mitjanes. Amb la moda de prendre el sol, apareixeran als Estats Units i a França els primers articles de bellesa corporal, que aviat seran fabricats a casa nostra per empreses de perfumeria com Puig i Parera: pólvores, cremes depilatòries, olis per afavorir el bronzejat…”.

A l’estiu, les papereres de la Barceloneta no donen l’abast, sempre curulles de merda. Però no fa tant, la qüestió de la brossa a Barcelona era molt més preocupant. No ho dic jo, ho explica Manuel M. Escudé al llibre L’Acadèmia d’Higiene de Catalunya: segles XIX i XX. En aquest volum es pot constatar com, fins a l’any 1927, ningú havia proposat un sistema de recollida de les escombraries higiènic per a la ciutat: “[El metge Lluís Moragas i Pomar] insistí en el perill que comportava el sistema de recollida a Barcelona, que es realitzava a les dotze del migdia i amb els carros amb les portes obertes i regalimant aigües brutes i detritus que deixaven escampats pels carrers, amb el perill d’infeccions i tuberculosi, principalment. Creia que el millor sistema era la incineració (sistema adoptat a Alemanya i Anglaterra), encara que era un sistema car, i demanava que l’estat subvencionés les empreses que s’hi dediquessin”.

Amb tanta brossa per tot arreu, més d’un es devia posar malalt. A principis del segle XX, a Barcelona era normal tractar-se la tos amb cocaïna. El Laboratori Amargós (situat al número 34 del carrer de Santa Anna) produïa unes pastilles per a la tos i el mal de gola. Eren les Pastillas Amargós i portaven borat sòdic, clorat potàssic, mentol i cocaïna. Aviat, però, es veuria que aquesta substància que Freud havia defensat tant en un principi, tenia uns efectes col·laterals força preocupants. La metgessa Maria Lluïsa Quadras Bordes, amb consulta, curiosament, al mateix carrer de Santa Anna, va ser pionera a casa nostra en el tractament dels efectes nocius de la cocaïna. Arran de la conferència que va pronunciar el 9 d’abril de 1926, titulada Morfino-cocainomanía, es fundaria l’Associació contra la Toxicomania, precursora en el seu àmbit.

I per acabar, una de curta. No fa tant de temps, la gent es netejava el cul amb paper de diari o fulles d’enciam.

Les coses canvien. I sort d’això.

More from Anna Priscila Magriñà

C de Colom {dd}

Ho reconec. L’he vist tard i per morbo. Parlo del videoclip Living...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *