Pillow Talk: una entrevista amb Txell Bonet

La Txell és artista i periodista. Transmet una força captivadora, un positivisme encomanadís. Quan fem aquesta entrevista, el seu company Jordi Cuixart fa sis mesos que es troba en presó preventiva. Això vol dir que, amb el seu fill d’un any d’edat, ja ha viatjat al centre penitenciari madrileny una trentena de vegades.

Com està en Jordi?
Sempre dic que està quinze hores al dia tancat en 8 m2 amb un irlandès. Així tothom treu la seva conclusió, per no posar-li l’emotivitat. Malgrat aquestes circumstàncies tan dures d’estar a 650 km de la família, veure créixer un fill molt petit i tenir molt limitada la seva vida, està molt fort, segueix amb les seves conviccions molt senceres i està esperançat. Sempre en el moment present, lluitant-lo. I agraït de tothom que li escriu.

Com és l’experiència de visitar-lo?
És molt bèstia, suposo que la distància hi té a veure. Aquí visc la meva quotidianitat amb el meu fill i, quan vaig a la presó, és una altra quotidianitat. Com un déjà vu. En els dos cops al mes que pots estar tancat en una habitació petita amb ell dues hores, en els vis-a-visos familiars i íntims, veus la seva realitat, la grisor i la monotonia. Al mateix temps, aquests espais mantenen viva la relació. Parlar 40 minuts a través d’un vidre que se sent malament, sembla que hagis d’explicar-te la vida… Fem filigranes per mantenir la flama de la nostra família encesa.

S’estableix una normalitat a nivell personal en aquesta situació?
Nosaltres mai havíem tingut una vida normal. Estàvem acostumats a improvisar, a no seguir una rutina. Intentem que tot aquest desordre ens desgasti el mínim, però no ho normalitzaré mai. Cada nit me’n vaig a dormir sabent que ell està sense nosaltres, molt lluny. Cada dia faré el què convingui, en positiu, per lluitar per moure consciències per treure’l.

Com vius haver-te convertit en el mitjà d’accés al Jordi?
No m’incomoda. Si serveix per crear conscièn-
cia del què està passant, és necessari. Si han tancat la seva veu, almenys que hi hagi algú que ho denunciï com fem molts companys dels exiliats i dels presos polítics. Estic molt tranquil·la amb la meva identitat, amb qui sóc: una ciutadana amb consciència, que defensa uns drets. Sempre m’ha preocupat el medi ambient, he estat a favor del decreixement, en contra del consumisme ferotge, del mal repartiment de la riquesa… Si la meva visió crítica pot servir per ajudar a que ell surti, denunciant les injustícies en les que viu, que formen part dels lligams d’aquest sistema, cap problema.

En Jordi és un símbol de la lluita pels drets civils, la democràcia, la independència. Com conviu això amb la teva visió d’ell?
Sempre ha sigut una persona de grans principis. Si estic amb ell és perquè era una persona molt valenta. També per apostar per una relació profunda amb mi. Era una persona generosíssima! Si jo t’expliqués a través de la seva empresa, que mai era per un benefici personal sinó que intentava cuidar molt els treballadors… No hi ha res que em vingui de nou. Ara està patint aquesta injustícia i potser sí que agafa aquesta projecció de símbol per culpa d’una gent que el vol tancar. Tota aquesta mitologia malauradament ens l’estan creant.

Què cal fer per no normalitzar-ho socialment?
Una cosa bona de la societat catalana és que té molta consciència. Té la suficient maduresa com per adonar-se que aquesta situació no la podem normalitzar. Tenir nou persones tancades i set a l’exili… És una cosa tan bèstia que dubto que es normalitzi. Estic convençuda que les festes de Gràcia, potser no ens n’adonem, i es converteixen en una performance de denúncia!

Què podem fer per ajudar-vos, als familiars dels represaliats?
Ser molt conscients cadascú dels seus actes. No podem claudicar de denunciar sempre pacíficament: anar a manifestacions amb una actitud cívica, fer sentir la nostra veu. Però també és molt important d’una manera més lenta, però sòlida, construir una societat realment més justa, que defugi la concentració de poder, que és on hi ha molts dels problemes: voler tenir-nos controlats i sense poder. Sempre dic que un consum més just, de proximitat, de cooperatives, poc a poc va desestabilitzant l’establishment. Lentament es reequilibra la societat. I ens ajuda, també. Perquè és el tipus de societat per la qual el Jordi i jo apostem.

Com convius amb el fet que probablement en Jordi no surti aviat de la presó?
Tant ell com jo vivim cada dia. És molt important “l’aquí i l’ara”. El futur l’has de construir des del present. El dia d’avui el defensaré, el viuré de la millor manera: digna, atenta, conscient. Si ara estic aquí no vull pensar que he d’agafar un tren a Madrid. Pot fer feredat pensar que potser els pròxims deu anys te’ls passaràs anant-hi un cop a la setmana, veient un fill créixer separat del pare. Si projecto aquesta idea, l’acabo creant. Al contrari: cada dia lluito per moure consciències, per crear més estats d’opinió aquí i a fora… Ho vivim així i ho seguirem fent.

Sempre transmets una sensació d’energia i positivisme molt forta!
La lliçó me la sé molt bé però en la meva intimitat hi ha moments… Sobretot passa que no es pot arribar a tot, el cervell projecta molt, voldries fer moltes coses i el dia té 24 hores, i també m’atabalo. A vegades hi ha molts mitjans de comunicació o esdeveniments que ens demaneu la nostra veu o presència, i em costa molt dir que no.

More from Guim Bonaventura i Bou

Carsharing trans urbà i el futur compartit i elèctric

Ciutat cosmopolita, capital mundial, amb una qualitat de vida envejable. Barcelona és...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.