F de Floquet {dd}


Diuen que el que experimentem durant els tres primers anys de vida és crucial a l’hora de forjar la nostra personalitat. Potser per això, Floquet de Neu (1963/64 – 2003) va ser un descarat tota la seva vida.

Era l’any 1966 i, mentre a Barcelona algunes bèsties franquistes reprimien l’assemblea d’estudiants que passaria a la història amb el nom de Caputxinada, en algun lloc de d’una Guinea Equatorial que encara vivia sota domini espanyol, diversos veïns van dur a terme una batuda mortal contra un grup de goril·les que, segons ells, tenien la mà massa llarga. Es veu que els animals se’ls havien menjat les collites de fruita en més d’una ocasió i, allí, la paraula solució només passava per la sang. Segurament, aquesta manera de tirar pel dret tan macabra no hagués traspassat fronteres si no hagués estat perquè, quan els caçadors de venjances creien que ja havien eliminat a tots els goril·les golafres, van sentir uns gemecs que venien de la carn encara calenta de les víctimes. Eren els crits d’un goril·la petit, que jeia als braços de la seva mare morta. Però aquell primat (com ja fa estona que us imagineu) no era com els altres. Aquell goril·la era completament blanc, i al seu descobridor se li van posar els ulls en forma de dòlar a l’instant de veure’l. L’home, un tal Benito Mañé, de seguida va portar el seu tresor blanc al Centre d’Experimentació Zoològica d’Ikunde, que depenia del Zoo de Barcelona. Allí s’hi va trobar al primatòleg Jordi Sabater Pi, a qui li va vendre l’exemplar per 15.000 pessetes de l’època i dues ampolles de ginebra. La marca de l’alcohol, se’ns escapa.

[s2If !is_user_logged_in()] …
barcelona cultura

 

Oh no, darling! No estás logged in. Per llegir tot, todo and everything, suscríbete.

[/s2If] [s2If is_user_logged_in()]

I de l’Àfrica fins a Europa, com fa tanta gent des de fa tant de temps. Però per molt claret de pell que fos, un cop a Barcelona el goril·la no va poder saltar-se el calvari d’allò que popularment es coneix com fer la pilota a les autoritats. Però ja en aquella època, en Floquet era molt Floquet i, durant la visita de rigor a ca l’alcalde, que no era altre que en Josep Maria de Porcioles (el més longeu del franquisme a la capital catalana), s’explica que l’animal es va cagar (literalment) a la cadira del batlle. A partir d’aquí, i després d’una portada al National Geographic dedicada exclusivament a ell, la resta és història.

Dels estudis que es van fer a l’animal es va concloure que no era un primat gaire espavilat, i és que molt probablement el que el feia especial, l’albinisme, també el convertia en un exemplar “menys esplèndid” que la resta. Però això era igual, perquè en Floquet de neu, al qual mai se’l va deixar d’anomenar amb aquest diminutiu tot i els seus 180 quilos de pes i els quasi 40 anys d’edat, era l’únic goril·la albí documentat a la Terra. Segurament per no perdre la millor de les campanyes publicitàries del zoo, els veterinaris van intentar, pel dret i del revés, que l’Únic forniqués amb les seves filles. (Sí, sí, amb les seves filles). I és que si les fecundava, les possibilitats de tenir descendència albina era d’un no gens menyspreable 50%. Però ell, que potser era més despert del que es pensaven els que l’escrutaven, mai no va voler saber res de les seves cries.

Després de 37 anys tancat entre reixes, mostrant quasi bé sempre la seva mala llet a tot aquell que es volgués fer fotos amb ell de fons, a en Floquet li van practicar una eutanàsia. Patia un càncer de pell, segurament a causa de l’albinisme que tan famós l’havia fet. I ara, d’això, ja en fa 10 anys. I ja se sap què passa amb les efemèrides: alguns llibres recuperen l’interès per uns dies. Així, si us ve de gust entretenir la vista podeu provar amb El traç de la natura, d’en Pi, o la novel·la Qui va matar el floquet de neu, que el va fer desaparèixer en la ficció abans de temps. Això sí, aquests exemplars ja no els podreu comprar a la llibreria Canuda, que fa pocs dies ha tancat les seves portes definitivament. Diuen que al local, del qual els seus propietaris n’havien pujat el lloguer, ara hi obriran el Mango més gran d’Espanya.

Ja ho veieu. Un goril·la albí únic. Un Mango gegant únic. Es veu que a Barcelona sempre ens ha agradat destacar per sobre dels altres. Ah, i de tot això, tal dia farà un any.
[/s2If]

More from Anna Priscila Magriñà

K de Park Güell {dd}

Sempre m’havia preguntat per què el park Güell era park i no...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.