diccionari2

F de Formiga

Ja ho haureu sentit: els de La formiga d’or, la segona llibreria més antiga de Barcelona, han tancat. Al seu lloc hi haurà, txan-txan, una ampliació del Mango que hi ha al costat. Sentint-ho molt, hem de dir que ha tornat a passar: un negoci singular dóna pas a una cadena global. Ja hem afegit una mica més de tedi a la fisonomia de la ciutat. Ja som, si cap, una mica més homogenis. I és que cada cop és més avorrit donar tombs per les capitals europees: ara tot és el mateix.

El tancament de la llibreria va ser dit i fet. L’altre dia, passant per davant de l’entrada que tenien al carrer del Duc, em vaig quedar amb un pam de nas. Pensava que potser encara aguantarien alguns dies amb ofertes, com van fer els de la Canuda, i volia anar-hi per “acomiadar-me” de l’establiment. Però no: el local ja estava tancat i barrat. Aprofitant que passava per allà, vaig entrar a la farmàcia del carrer per fer una mica de despesa sanitària. Xocada per la desaparició llampec de la llibreria, vaig preguntar-li al farmacèutic si coneixia el motiu de la baixada de persiana. “Que els han pujat el lloguer?”, vaig aventurar. No, es veu que el punt fort del negoci eren els llibres de butxaca, que abans molta gent els comprava per llegir-los al metro o a l’autobús. “Però, noia, amb això del mòbil i les xarxes socials ara ja ningú llegeix, tothom mira pantalles.”

Aquelles paraules em van desestabilitzar la consciència, perquè em vaig adonar que una d’aquestes persones que ha substituït el llibre per la pantalla als mitjans de transport sóc jo. Per això, des de la meva trobada amb el farmacèutic que he decidit fer un pacte amb mi mateixa: cada cop que entri al metro o al bus trauré un llibre de la bossa i en llegiré unes quantes línies procurant, com és de rebut, no saltar-me la meva parada.

Per a res del món vaig en contra de les xarxes socials. Però he de dir que per a mi tenen, com a mínim, un gran problema: les trobo addictives. Et dius que només faràs el xafarder per Facebook durant cinc minuts i quan te n’adones ja n’han passat trenta. I no puc evitar sentir remordiments per aquestes pèrdues de temps perquè, reconeguem-ho, moltes de les visites que fem pel món virtual són per posposar el que realment hem de fer. A sobre, per si el sentiment de culpa no fos prou fustigador, després d’un recorregut per les terres de Facebook acostumem a tenir els ànims per terra: la vida dels altres en fotos sembla que és tan rica, tan entretinguda, tan emocionant…

La formiga d’or ha tancat. I ho ha fet, principalment, perquè cada cop consumim menys llibres de butxaca. Ser catastrofista mai duu enlloc, i és cert que hem de tenir en compte que els hàbits i les tecnologies que fan possible la lectura canvien: els e-books, el mateix mòbil, les tabletes… Però mai deixem de repetir-nos, per si de cas, que llegir titulars de notícies o peus de fotos de les vacances d’aquell conegut amb qui fa cinc anys que no parlem no és “llegir”. Al cap i a la fi, la literatura t’entreté i et modifica els pensaments. Les xarxes socials només solen fer el primer. Veurem quant de temps em dura la bona intenció.

More from Anna Priscila Magriñà

Hipòcrita {palabrota}

Insultar. Què és insultar? Què considerem un insult? Jo què sé. Així,...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *