Hipòcrita {palabrota}

Insultar. Què és insultar? Què considerem un insult?
Jo què sé. Així, com a exemple: dir-li a algú que és un hipòcrita és insultar-lo?

 

Hipocresia.
En tota conversa sobre la hipocresia sempre hi ha el típic que et surt amb allò de “en aquesta vida s’ha de ser hipòcrita per sobreviure”, o l’altre que t’argumenta, convençut com el que més, que la hipocresia s’ha de mantenir a cada segon i amb quasi bé tothom (per no dir tothom) per conservar amics i família i parella i aquestes coses que es veu que té la gent “normal”.

 

Hipòcrita.
Ser hipòcrita.
Som hipòcrites només perquè volem, perquè sabem el que ens hi juguem? I la pressió social? Que ens fa ser hipòcrites la pressió social? La podem culpar a ella? Només ho dic per treure’m una mica de sobre aquest pes que em molesta a les
espatlles.

 

Surts extasiada d’una obra de teatre. Creus que has patit la síndrome de Stendhal i encara recordes aquella vegada que la noia prima, amb cara fràgil, tot i les galtes vermelles i la força imperiosa d’aquells cabells foscos tan llargs i tan arrissats, es va quedar clavada davant d’un quadre de Dalí de l’exposició que havíem anat a veure amb el professor que publicava llibres de poesia marrana (a la qual només hi trobaven el gust alguns homes amb facilitat pels
acudits dolents) i que, quan feia bon temps, tenia la decència d’acostar-se cap a nosaltres:
apareixia amb bermudes a ofici, com si en una estona hagués quedat per beure uns daiquiris amb un altre professor en
unes hamaques col·locades per a l’ocasió al racó de solet del campus, on la gent que fuma porros no hi va perquè s’hi quedaria massa fregida.

 

La noia de cabells rinxolats i amb caràcter (els cabells, eh, que ella era suau com un pardal que no piula ni per queixar-se) s’havia posat a plorar davant d’aquell quadre de Dalí, del qual no et sabria dir ni el títol ni el color (ja veus quina atenció vaig parar a tot plegat). I, què vam fer la resta?

 

Què volies que féssim? Doncs riure’ns d’ella per sota del nas i criticar-la fluixet (no fos cas que ens sentís) i escampar per l’aire que havia actuat així per cridar l’atenció del professor porc, que uns dies enrere ens havia explicat, precisament, en què consistia la síndrome de Stendhal. Ja saps allò que diuen de les casualitats, no?

 

Present. Avui.
Surts del teatre després d’haver lluitat contra la gravetat. Alguna cosa no et deixava aixecar-te del seient. L’obra t’ha llençat violentament contra una paret de vés a saber què i encara no t’has refet del cop. Fins i tot sents com si et costés una mica respirar. Però tens gent amb tu i has de fer veure que no et costa gens seguir el camí que et marquen. Cal anar al cotxe per arribar a la cervesa de rigor a temps i parlar de com arreglarem el món aquesta nit al voltant d’una taula que no és nostra, però que ens aguanta els colzes sense dret a rèplica.

 

–Què? Què t’ha semblat? Jo, si vols que et digui la veritat, a mi… a mi, bé al principi, però aquest final, no sé, m’ha decebut. Sí, m’ha decebut molt.

 

–T’ha decebut? Sí, no sé, potser sí. No sé.
–Tu estàs que no pots ni parlar (puto Stendhal dels collons), però se t’escapa un–: Potser tens raó –i, quasi bé sense buscar-ho, quasi bé sense voler-ho, ja t’has convertit en un hipòcrita més.

 

Felicitats. Ara ja pots començar a ser una persona “normal”.

 

Welcome.

More from Anna Priscila Magriñà

A d’Arros Negre {dd}

Llegeixo que l’animal amb els ulls més grossos del món és el...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.