portada

Plàstic: dels pràctics polímers que consumim cada dia

Sóc de les que sempre es deixa la bossa de roba a casa quan va al súper. Em sap greu. Arribo a la caixa i he de pagar cèntims extres per totes les bosses de plàstic. M’enduc la compra a casa i guardo les bosses a un racó, convençuda de què les faré servir per a la roba mullada del gimnàs, pel berenar a l’oficina, pel recanvi de roba del cap de setmana.

Els ous i els iogurts a la nevera, els cereals (bossa de plàstic dins de caixa de cartró) a l’armari, amb els bricks de llet. D’aquí a unes setmanes, els bricks de llet i els iogurts seran dins el contenidor groc de reciclatge. La caixa dels ous i dels cereals, al blau. La bossa de plàstic, a la meva paperera.

Un envàs és “tot aquell material que serveix per contenir, protegir, manipular, distribuir i presentar mercaderies”, segons la definició d’Ecoembes, l’empresa sense ànim de lucre que gestiona la recollida de residus i reciclatge a Espanya. Potser ara us ve al cap la cançó de l’“Envàs, on vas” que sonava a la campanya publicitària d’Ecoembes al gener del 2014. Efectivament: envàs és allò que es recicla.



Un envàs també és el que consumim 1,2 cops cada dia. A Catalunya, cada dia es consumeixen aproximadament 9 milions d’envasos, dels quals només se’n reciclen 3,5 milions. Menys de la meitat. Això vol dir que diàriament cada persona fa servir una mica més d’un envàs, però només en recicla una mica menys de la meitat.

envasos-reciclatsEnvàs és, a més a més, ben bé el 20% de tots els residus que generem, segons dades de l’Agència Catalana de Residus i la iniciativa Retorna. I tot i ser allò que ha d’anar a reciclar, els envasos conformen més de la meitat en volum de la fracció resta (el contingut del contenidor gris). I una última dada: de tot el plàstic reciclat, el 80% ve del sector dels envasos, majoritàriament dels envasos domèstics, segons un estudi de Cicloplast.

Ens podem fer una idea de les magnituds. Hi ha una cosa en què coincideix tothom: els envasos són pràctics. Són funcionals. Sobretot en un model de vida accelerat on cada cop “tenim menys temps per realitzar tasques” com anar a comprar o cuinar, explica Víctor Mitjans, coordinador d’estudis de la Fundació Catalana per la Prevenció de Residus i Consum Responsable (FPRC). “La compra tradicional requereix més temps”, afegeix Mitjans, i destaca també que el “model supermercat es basa a optimitzar l’espai, i per tant opta per envasos d’un sol ús”.

Belén Derqui, especialista en màrqueting i vendes de béns de consum ràpid, aporta un altre punt de vista: “L’envàs és el venedor silenciós, abans i durant el consum”. Derqui desenvolupa que un envàs és una eina de màrqueting molt poderosa, a més de complir una funció essencial que és la de contenir el bé que es ven.

Si mirem al nostre voltant, es fa evident que el plàstic ens envolta. I de fet, cada vegada més. L’any 1950, es van produir 1,7 milions de tones de plàstic a tot el món. Vint-i-cinc anys més tard, la producció ja era de 47 milions de tones. Tot i així, res a veure amb la producció actual: l’any 2011 es va arribar als 311 milions de tones de plàstic, quasi 100 milions de tones més que deu anys enrere.

L’augment de la producció és constant. Segons l’Association of Plastics Manufacture, Europa actualment posa al mercat el 20% dels plàstics mundials. Ara bé, la producció europea ha baixat lleument en els darrers anys, i avui dia el vell continent produeix 59 milions de tones. Però tot i aquesta davallada europea, el nombre de plàstics al món segueix augmentant. De fet, no ha deixat d’augmentar des del moment en què el material es va començar a desenvolupar i, posteriorment, comercialitzar. El primer plàstic totalment sintètic de la història data de la primera dècada del segle XX i s’atribueix al belga Leo Baekeland, però és entre les dècades dels anys 20 fins als 50 que el plàstic pren rellevància i es comença a utilitzar de manera freqüent.

Salvador Borrós, enginyer químic a l’Institut Químic de Sarrià (IQS) i membre del Grup d’Enginyeria de Materials, explica que, en realitat, “plàstic és llenguatge col•loquial per molts tipus de materials diferents”. El plàstic és, al cap i a la fi, una combinació de polímers, i es produeix a partir del petroli. Segons l’Association of Plastics Manufacutre, el 4% del petroli al món es destina a fer materials plàstics. Dit d’una altra manera, els materials plàstics són cadenes de macromolècules, normalment de carbó, i depenent de les combinacions que es facin i els materials que es facin servir, obtindrem el plàstic d’una ampolla d’aigua, el d’una galleda o el d’un pneumàtic. Els enllaços que uneixen les macromolècules són molt difícils de trencar, i és per això que és un material tan valuós: és altament resistent a la degradació ambiental i biològica. Cosa que, a la vegada, el converteix en un dels malsons mediambientals actual.

Més de 300 milions de tones de plàstic és molt. És tot el plàstic que es produeix anualment arreu del món. Anualment. És el pes de 30.000 vegades la torre Eiffel. És el pes de 17.000 vegades el Camp Nou ple de ciment. Aquesta producció té, òbviament, unes conseqüències.

Un estudi publicat a la revista Science calculava que entre l’1,5 i el 4,5% de tota la producció mundial de plàstics acaba al mar. Això vol dir aproximadament entre 4 i 12 tones mètriques, és a dir, entre 450 i 1350 vegades la torre Eiffel, o entre 255 i 765 vegades el Camp Nou ple de ciment. Anualment.

A banda de la quantitat de torres Eiffel que hi ha al mar, hem de recordar que són torres Eiffel molt difícils de degradar. Salvador Borrós parla de centenars d’anys abans que el plàstic es degradi. Això vol dir que el plàstic s’acumula a les ja conegudes illes de plàstic, contaminant l’entorn, o que mata als animals. Borrós alerta sobre un altre aspecte: “El plàstic es trenca en petites parts, que s’empassen els animals marins i arriben a la nostra taula”. És a dir que pot ser que ens estiguem menjant el mateix plàstic de la llauna de cervesa que deixem abandonada a la platja alguna nit de borratxera.

Ara bé, si els residus no acaben al mar, tenen tres destins alternatius: el reciclatge, la incineració i l’abocador. L’Agència Catalana de Residus (ACR) insisteix en que “abocador” no és el terme correcte, sinó “dipòsit controlat”. Abocador és un lloc no condicionat per reduir l’impacte mediambiental del plàstic.

Posem que tens unes ulleres de sol ja velles. No pot anar a cap contenidor a part del gris. D’allà, acabarà al dipòsit més proper a Barcelona, el d’Esparreguera. A Catalunya hi ha 23 dipòsits: 10 a Lleida, 5 a Barcelona i Girona respectivament, i 3 a Tarragona. Un dipòsit, a més, gestionat per la companyia energètica CEPSA S.A., mentre que la majoria de dipòsits catalans són gestionats pels consells comarcals de la regió.

Els dipòsits controlats emmagatzemen “tot tipus de residus que no es puguin valoritzar”, segons l’ACR (és a dir, les teves ulleres de sol). “Valoritzar” es refereix a treure’n algun tipus de profit a través del reciclatge o de la incineració. Actualment, el 40% dels residus plàstics a Catalunya acaben a l’abocador, però hi ha països com Alemanya o Àustria on aquest sistema s’ha eliminat. Això vol dir que Alemanya i Àustria sí que han sabut “valoritzar” les ulleres.

La filosofia del dipòsit és guardar els residus sense que aquests tinguin un impacte al medi ambient, en tractar de manera regular els components contaminants que se’n puguin desprendre. I un cop el dipòsit està ple, l’estratègia és senzilla: clausurar-lo.

A banda del reciclatge, l’altre destí dels residus és la incineradora. El plàstic dóna una quantitat d’energia similar a la del petroli al ser cremat. Segur que per casa teva corren vinils vells: el més probable és que, si els tires, acabin a la incineradora de Sant Adrià del Besós. Els teus vinils i el 34% dels residus plàstics de tot Catalunya que cremem a les quatre incineradores catalanes.

Les incineradores converteixen el teu vinil en gasos, que generen electricitat, i cendres. Salvador Borrós valora que “almenys incinerant aprofites l’energia”, cosa que no passa als abocadors. Tot i així, hi ha veus com Ecologistas en Acción que s’han pronunciat en contra de les incineradores pels gasos hivernacle que emeten i per possibles riscs per a la salut de les persones que hi viuen a la vora. El doctor Martí Valls, de la Universitat Autònoma de Barcelona, escrivia per exemple al digital Diagonal que “la incineració transforma els residus en gasos, aigües contaminades, partícules en suspensió”, uns productes que “són més tòxics que els residus originals” i que arriben més fàcilment als nostres organismes.

Hi ha un quart dels residus de plàstic que no van a parar al mar, a l’abocador ni a la incineradora: entren el circuit del reciclatge. Tothom té al cap, més o menys, que el reciclatge consisteix a fabricar plàstic de plàstic. Sí, però no és un procés tan senzill.

mapa-catComença a casa nostra quan separem els envasos de plàstic de la resta. Els portem al contenidor groc. Allà, els serveis de neteja els recullen i els porten a una de les 12 plantes de triatge de Catalunya. Les plantes de triatge serveixen per separar els plàstics segons els diferents tipus de material. El plàstic té tantes variants que per poder ser reciclat i utilitzat, cal reciclar-lo amb els materials més semblants. És a dir, desfer una ampolla d’aigua i una canonada a la vegada no tindria sentit, perquè el material que en sortiria seria inservible.

A les plantes de triatge també hi arriben els materials que vénen de la deixalleria. Molts dels objectes que no sabem a quin contenidor haurien d’anar, han d’acabar a la deixalleria: la paella que ja s’enganxa massa, els auriculars trencats, els CD que ja t’avergonyeixes de tenir. Un cop el material està separat, es porta a les plantes de reciclatge. Allà es fon per tornar-ne a fer matèria primera, una matèria primera que es ven per fabricar materials nous. Nous i diferents: l’ampolla de plàstic és probable que acabi transformada en un bolígraf, i una bossa de patates segurament acabarà sent paper de plata.

Qui gestiona, però, tot aquest procés de reciclatge? Una barreja d’administracions públiques i empreses. Principalment, però, Ecoembes. Ecoembes és una empresa sense ànim de lucre que s’encarrega de gestionar el reciclatge dels envasos. És una aglomeració de totes les empreses espanyoles que venen productes envasats, des del petit productor d’oli fins a Coca-Cola. Les empreses paguen una tarifa per cada envàs que posen en circulació. Per exemple, les empreses d’ampolles d’aigua paguen 37 cèntims per cada quilogram de plàstic que utilitzen. Amb aquests ingressos, Ecoembes finança la recollida del reciclatge que duen a terme els ajuntaments.

Són els ens locals qui s’encarreguen dels residus municipals. Barcelona, per exemple, es gasta aproximadament el 10% del pressupost municipal en gestió de residus i neteja. 280 milions d’euros, més o menys 175 euros per cap cada any. De tots aquests diners, Ecoembes cobreix el cost de la gestió del reciclatge d’envasos.

despesa-ajuntamentD’altra banda, les plantes de triatge a Catalunya són majoritàriament privades, mentre que a la resta de l’estat espanyol, són públiques. Ecoembes paga a aquestes empreses el servei de triatge, i finalment ho porta als recicladors, que també són principalment iniciativa privada.

Ecoembes ingressa 410 milions d’euros cada any per les col·laboracions de les empreses, i 62 milions per la venda de material reciclat. De tots els diners que acumula, el 95% està destinat a finançar la recollida selectiva. Bé, ara ha arribat el moment que estàveu esperant. “Encara que siguis de plàstic, si no ets envàs al groc no hi aniràs”, deia la cançó del famós anunci. Efectivament: el contenidor groc és privilegi exclusiu dels envasos. I aquí és on comença la polèmica.

El pal de fregar és plàstic, i tot i així ha d’anar al contenidor de rebuig. Perquè el fabricant no paga la tarifa de punt verd, és a dir, no dóna diners a Ecoembes perquè l’empresa gestioni el seu reciclatge. Víctor Mitjans, de la FRCR, critica aquest sistema: “Hi ha una sèrie de materials sense una ubicació fàcil i que no tenen un contenidor on es puguin dipositar”. “Forma part d’una visió empresarial, d’una manca de generositat de determinades empreses”, valora. Alemanya, per exemple, ha obert el contenidor groc a tots els materials plàstics.

(Avís als navegants: potser ets dels que has tirat un pal de fregar al contenidor groc, i vols saber quin futur li ha deparat la teva elecció. Ecoembes assegura que, si són objectes que les plantes de triatge poden assumir, igualment els reciclen, tot i que el fabricant no hagi pagat la seva quota de reciclatge).

Per la seva banda, Jordi Pietx, el responsable d’Ecoembes a Catalunya, respon que Ecoembes “no pot recollir aquests materials per la llei de residus d’envasos”. Incorporar residus plàstics que no siguin envasos al procés de reciclatge del contenidor groc suposaria redissenyar les plantes de triatge, que ara per ara “no estan adaptades”. Tot i així, Pietx assegura que “seria una opció plantejable” obrir els contenidors grocs a altres residus plàstics si la llei es modifiqués.

Ara és el moment de tornar al principi d’aquest reportatge un segon. Si us fa mandra, el titular és aquest: els envasos són el 20% dels residus que generem. Un altre apunt: els països de la Unió Europea van sumar una demanda de 47 milions de tones de plàstic, segons dades del 2011 de la Comissió Europea. El 40% d’aquesta demanda es va destinar a la manufactura d’envasos. No és estrany, doncs, que gran part del debat al voltant del reciclatge i els residus es centri al voltant d’aquest tipus particular de deixalla.

A banda del volum de residus que suposen, també influeix la manera en què es consumeix. Miquel Roset, director de la plataforma Retorna, explica segons l’estudi de la mateixa plataforma que els envasos “es consumeixen molt a fora de casa”. Això té una conseqüència: és molt més probable que, si acabes amb un envàs a les mans fora de casa, no el tiris a reciclar. “Cada dia molts envasos acaben abandonats”, assegura Roset. La perfecta adaptació de l’envàs al model vital i de consum actual (grans superfícies, poc temps, vida accelerada), degut a que és molt pràctic, fa que sigui un dels materials plàstics més difícils de substituir, i alhora que sigui un residu que, tot i tenir un sistema de recollida sencer per a ell sol, eludeix el reciclatge tot sovint.

Precisament per això, moltes visions alternatives al sistema de gestió de residus s’han centrat en els envasos. Una de les més potents és la que impulsa la plataforma Retorna, que advoca per un model diferent de recollida selectiva.

El Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) pren una altra perspectiva. No és una idea boja: hi ha molts països on aquest model està implantat. Alemanya, entre molts altres països europeus, regions del Canadà o regions dels Estats Units l’apliquen. La filosofia és simple: quan pagues un refresc, pagues una petita quantitat més que funciona com a dipòsit. Un cop consumit el refresc, tornes l’ampolla a un dipòsit especialitzat, que et dóna aquella petita quantitat que havies pagat al principi.

Miquel Roset reivindica aquesta proposta: “Pretenem que els envasos surtin del contenidor groc”. Aquest sistema permet que el triatge es faci amb un ventall de plàstics molt reduït, i això fa que el producte que surti del reciclatge sigui molt millor perquè es barreja amb menys objectes. Actualment, una ampolla de plàstic no podrà convertir-se en una altra ampolla, perquè tot i que les plantes de triatge separin els productes per reciclar-los amb aquells que s’hi assemblin més, s’acabarà barrejant amb materials diferents. Això vol dir que arribarà un punt en què es transformarà en un material que ja no es pot reciclar.

Roset accepta que implantar el SDDR “és només una solució parcial a tot el problema del plàstic”, ja que es centra únicament en els envasos, però assegura que, tenint en compte que els envasos són el 20% dels residus municipals, suposaria un gran pas endavant.

Pietx d’Ecoembres, però, critica que funcionar segons aquest model implicaria “dos sistemes de recollida paral•lels”, amb les conseqüents complicacions per al ciutadà i un “increment substancial del consum d’energia en la recollida”. A més, també tindria impacte sobre el petit comerciant, que hauria de disposar de lloc d’emmagatzematge. Assegura que per a Ecoembes no es tracta “d’un tema ideològic”, sinó que, d’acord als estudis que han fet, “tot ens porta a dir que aquest sistema no és positiu” a hores d’ara. Cal que ens preguntem “positiu” per a qui: per a Ecoembes? Per als comerciants? Per als consumidors? Per al planeta?

Actualment, la Generalitat està realitzant un estudi per valorar-ne la utilitat. Una prova pilot que es va fer a Cadaqués, però, va demostrar que el SDDR incrementava el percentatge d’envasos reciclats. Al final de la prova pilot, prop del 90% dels envasos es retornaven, mentre que a l’inici només es retornava el 76%.

Ara bé, com bé deia el mateix Roset, el SDDR és només una possible solució pels envasos. N’hi ha més. D’entrada: reduir el consum de plàstic. Elemental, no? Belén Derqui veu complicat substituir l’envàs, però en canvi aposta per iniciatives que redueixin la quantitat de plàstic que s’utilitza per fabricar-lo. L’especialista en màrqueting ho justifica així: “La principal funció de les empreses és augmentar la rendibilitat, per tant hem de buscar arguments econòmics a favor de la sostenibilitat”. Reduir la quantitat de material per un envàs és un exemple: consumeix menys plàstic i resulta en un producte més barat de fabricar.

Isabel Coderch, consultora en restauració sostenible a Te lo sirvo verde, assegura que hi ha molts materials d’un sol ús que es poden substituir per reutilitzables. Servir l’aigua en gerres destil•ladores, en lloc d’ampolles, per exemple. Defensa les “iniciatives petites, però que tenen impacte”.

La filosofia “residu zero” que persegueix la Fundació de Residus i Consum Responsable va en la mateixa línia. Mitjans aposta perquè tots els materials que fem servir siguin “reutilitzables, reparables o reciclables”, i lluitar contra “l’obsolescència programada” dels materials d’un sol ús.

I per descomptat, el plàstic biodegradable. Salvador Borrós explica que el plàstic biodegradable és aquell que es fa amb “unes cadenes de polímers més fàcils de trencar”, és a dir que resulta en un material fet amb productes no sintètics que el medi pot anar degradant en menys temps que una peça de plàstic normal i corrent.
Creieu que n’hi ha prou? Si Coca-Cola fa servir menys grams de plàstic per la seva botella, n’hi haurà prou? Si canvies les estovalles de paper per estovalles de plàstic, n’hi haurà prou? Si quatre gats produeixen plàstic biodegradable a un preu que no es pot assumir, n’hi haurà prou?


polimers


Podem esforçar-nos i recordar-nos-en d’agafar la bossa de roba abans d’anar al súper. Comprar a granel. Aconseguir una cantimplora. Reciclar aquella llauna de cervesa que ens prenem al carrer. Deixar de demanar take away dos cops per setmana. Petits actes de consumidor semi-progre que serveixen per rentar-nos la consciència d’una responsabilitat que ens han dit que, abans que les empreses o les administracions, tenim els consumidors.

El problema és que estem produint una sèrie d’objectes sense tenir ni idea de com gestionar-los un cop utilitzats. Perquè abocar el 40% dels residus plàstics a un “dipòsit controlat” que, un cop ple, es clausura, no compta com a solució. Cremar-ne el 35%, tampoc.

tonesI reciclar, però, només els envasos, tampoc. Per molt que siguin una part importantíssima dels residus de plàstic, no pot ser que per reciclar una galleda calgui portar-la al punt verd, tenint una indústria sencera dedicada a reciclar. I qui decideix això, al cap i a la fi, és l’administració: és una idea molt boja prohibir la fabricació d’un objecte que no tingui un destí sostenible clar?

I sostenible en un sentit ampli. Sostenible no vol dir que la botella tingui dos grams menys de plàstic. Tampoc vol dir reciclar de tant en tant. Si tens temps. Si tens espai a la cuina. Sostenible és produir a un ritme que el planeta pugui assumir, i això és un principi que la gran majoria de productes plàstics no compleixen.

Cada residu que no pugui reintegrar-se al cicle natural, eliminat. Fora del joc. És una idea tan boja? En un sistema on les prioritats econòmiques passen per davant de les polítiques, és impossible pensar que la sostenibilitat serà rendible algun dia. Potser, en aquest escenari, el sector empresarial s’afanyaria a buscar maneres de reciclar els seus productes, i no em sorprendria si les trobessin. Tirem el pes de 500 vegades el Camp Nou ple de ciment al mar en plàstic cada any.

Com a consumidors, podem fer moltes coses per reduir la nostra contribució a aquest cementiri plastificat. Però si no és el moment de posar-se radical ara, quan ho serà?

More from Mar Romero Sala

¿Por qué está tan mala el agua del grifo de Barcelona?

Espera. Antes de seguir leyendo, consigue un vaso de agua. Del grifo....
Read More

1 Comment

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *