stendhal2-p

S d’Stendhal

Antoni Gaudí va començar a treballar a la Sagrada Família el 1883, amb 31 anys. Des d’ell, nou generacions d’arquitectes han deixat el seu gra de sorra perquè aquesta construcció monumental arribi a bon port i ja fa un temps que es baralla la possibilitat que estigui totalment acabada l’any 2026. Entrar-hi ara, tot i no estar acabada, és un espectacle. L’altre dia, després d’alguns anys sense trepitjar-la, hi vaig tornar a anar. Sense paraules.

L’any 1979, la psiquiatra italiana Graziella Magherini va parlar, per primera vegada de la síndrome d’Stendhal. Alguns ja n’haureu sentit a parlar: es tracta d’una sensació de confusió, que pot arribar a les al·lucinacions, que augmenta el ritme cardíac i pot causar vertigen. El culpable? L’art.

Tot ve de l’escriptor francès que dóna nom a aquesta malaltia psicosomàtica, de nom real Marie-Henri Beyle (1783-1843). Quan, amb 34 anys, va visitar Florència, l’artista es va quedar astorat. Ho explica d’aquesta manera al seu llibre Nàpols i Florència: Un viatge de Milà a Reggio: “Havia arribat a aquell punt d’emoció en el qual es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada per a mi, caminava amb por a caure”. La diagnosi del metge? Vostè pateix de sobredosi de bellesa. Literal.

Amb la Sagrada Família em va passar una mica el mateix: la immensitat del projecte se’t menja les entranyes. De seguida em va venir a la ment les paraules d’Elies Rogent, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que quan l’any 1878 li van donar el títol d’arquitecte a Gaudí, va dir: “Hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà”. Un geni boig, de ben segur: qui pot inventar-se una construcció tan extremadament imponent?

Per als que us agradin les curiositats, us diré que en una de les façanes de l’església hi ha un personatge amb sis dits als peus. Concretament, al Portal de l’Esperança, que forma part de la Façana del Naixement. En aquesta façana hi veiem moments de la infantesa de Jesús segons els evangelis, com ara la fugida a Egipte, l’adoració dels reis o Jesús fent de fuster. Gaudí va voler que aquesta façana fos la primera a construir per mostrar la força plàstica que el temple podia aconseguir. Els seus fonaments es van col·locar el febrer de 1894 i les obres no s’acabaren fins el 1935, quan ja feia nou anys que l’arquitecte havia mort. Al conjunt escultòric del Degollament dels Innocents hi ha un soldat romà que, seguint ordres d’Herodes, mata els nens menors de dos anys que es troba pel camí. L’escena el captura en plena acció: amb dos bebès degollats als seus peus i brandant una criatura amb la mà esquerra. La mare del petit, de genolls, agafa el braç armat amb una espasa del legionari en un intent d’aturar-lo. Fins aquí, la lectura formal. Però si agafem la lupa dels detalls i ens hi fixem bé, veurem que el soldat té sis dits a cada peu. Com pot ser això?

Gaudí i el seu equip d’escultors, liderat per Llorenç Matamala, treballaven de la següent manera: escollien una persona que els servís de model, que ja podia ser algú de l’obra o del barri, sempre propera al temple per algun motiu, li feien fotografies amb miralls col·locats estratègicament per estudiar les escenes des de tots els angles possibles i triaven la postura. Aleshores, feien un emmotllament en guix dels cossos dels models (ja fossin persones o animals), per després fer l’escultura. Alguns diuen que el soldat romà era un obrer de la Sagrada Família que, a causa de la seva gran complexitat física, tant Gaudí com Matamala el van considerar el model ideal per al soldat. Aquest home tenia hexadactília, una condició genètica consistent en l’existència d’un dit de més a les mans o els peus. Fins al moment, es desconeix el seu nom.

Anècdotes a part, feu-me cas i visiteu la Sagrada Família. Això sí: porteu algun acompanyant, no fos cas que un agafés la síndrome d’Stendhal i necessitéssiu d’un sòlid suport emocional.

More from Anna Priscila Magriñà

P de Posagots* {dd}

Suposo que avui em titllareu de banal, perquè parlaré d’una cosa que...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *