T de Texas {dd}

Com tantes d’altres coses en aquesta vida, la resposta l’he trobada en un llibre: Popped Culture. A Social History of Popcorn in America, d’Andrew F. Smith. L’autor, que també ha dedicat llibres al quetxup, la tonyina o l’hamburguesa, explica que les primeres crispetes del món les van fer els amerindis que vivien al que avui anomenem Mèxic. Però caldrà esperar fins a mitjans del segle XIX perquè la societat nord-americana premi l’ON i comenci a fer allò que tan bé li surt: convertir un costum local en mundial.

Quasi tots els snacks que ens envolten en el nostre dia a dia (i que estimem i odiem a parts iguals: barretes de xocolata, gelats, patates fregides… you name it) van sortir al mercat al llarg del segle XIX. I és que fins aleshores als americans no els agradava gens això de picar entre hores, que ho consideraven poc saludable. (Vés que no s’haguessin pogut quedar així). Un bon dia, però, algú va veure un ninxo de mercat a explotar i va decidir comercialitzar el que seria el primer snack del món. Les crispetes? NO! L’honor del pòdium més alt el tenen… els cacauets!

I on es menjaven? Doncs als teatres. Comparats amb els caramels eren barats, i això sempre és un bon argument de venda. Només hi havia un però: els cacauets tenen closca i tanta merda escampada per terra no emocionava gens als amos de les sales, que es gastaven molta pastarrufa en les catifes vermelles. A més, als espectadors també els molestava el sorollam que es feia en pelar els cacauets. Un exemple il·lustre: a principis del segle XIX Washington Irvin, autor del conte The Legend of Sleepy Hollow, es va queixar enèrgicament perquè la fressa de les closques no el deixava gaudir de les obres com era d’esperar. Però a tot número u li arriba l’hora més temuda: l’auge del número dos.

Quan el senyor Kellogg encara havia de posar el seu nom a un producte que mouria milions (una història, per cert, que algun dia o altre haurem de tocar pel seu alt contingut sexual i religiós), entre les receptes més esteses per esmorzar hi havia les crispetes amb llet i sucre. Però com que la gent preferia fer-les a casa, els productors mai es van plantejar la comercialització de rosetes (que són crispetes) en caixes de colors amb noms curiosos.

El focus, llavors, va passar als venedors ambulants, que amb les crispetes triomfaven en fires i circs fins que l’arribada massiva d’automòbils als carrers i les legislacions que això va comportar els va fer buscar noves ubicacions amb menys problemes. Però a principis del segle XX, els amos de les sales de cinema no volien ni a sentir a parlar de crispetes. Les catifes, for God’s sake! Bé, les catifes i la comissió que s’emportava el venedor. Amb la Gran Depressió la situació va fer un tomb de 180 graus: la gent no tenia cash, però volia seguir regalant-se algun capritx. A partir d’aquell moment, les crispetes, que estaven a l’abast de qualsevol butxaca, van ser decisives en el mercat cinematogràfic: els cinemes que en venien, tenien públic; els que no, acabaven tancant.

I com arriben les crispetes a casa nostra? Doncs a través dels soldats americans de la II Guerra Mundial, que gaudien de crispetes en les seves dietes per deixar a homey touch to military life. Tot i que inicialment el War Production Board va incloure les crispetes dins del menjar no essencial, un grup de productors, autoanomenats The National Popcorn Association, va escriure un pamflet afirmant que les crispetes també eren un aliment de guerra. Els arguments? Doncs que una lliura de crispetes tenia més energia que un tall de carn de vermella i que, a més, funcionaven com un moral builder per a les tropes. La jugada els va sortir bé i els soldats nord-americans van poden tenir les seves crispetes estimades fins i tot en època de guerra.

No sé si Ventura Pons és partidari de les crispetes al cinema. Tampoc sé si a les sales Texas de Gràcia, que el cineasta català acaba de reobrir, se’n podran comprar. El que sí que sé és que a partir de ja hi podeu veure pel·lícules per tres euros. TRES EUROS! Dades bàsiques: els cinemes estan al carrer Bailèn, número 205. Les pel·lícules, que seran reestrenes recents, són en versió original i estan subtitulades en català. Us hi animeu?

More from Anna Priscila Magriñà

T de Titanic o P de Potser

Joan Xavier Monrós, nascut a Barcelona segurament l’any 1892, va morir de...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.