tutankamon

T de Tutankamon {dd}

Clac-clac-clac. Clac-clac-clac. Clac-clac-clac. Des que he sortit de casa que no faig altra cosa que esquivar turistes per avançar desesperadament cap al meu destí. Però aquesta banda sonora persistent que m’atabala les orelles m’ha fet despistar i ara penso en un gran magatzem ple de caixes precintades. El país on es troba el magatzem? Doncs no t’ho sabria dir però, posats a imaginar sense gaire esforç, deixa’m ubicar-lo a la Xina. Sense parar de batallar contra la marea de formigues excitades pel sol, m’imagino un toro incansable que s’encarrega de moure desenes d’aquestes caixes per encabir-les dins d’un d’aquells contenidors a qui tant li és un tren, un vaixell com un camió. Decideixo que el meu contenidor particular acabi anxovat en una nau de mar. Mentre camino Rambla avall per arribar a l’aigua, faig càlculs i estimo que en menys d’un mes ja tindré la càrrega al port de Barcelona. I vés a saber de quina mà en mà, mà en mà, mà en mà, el producte manufacturat a l’altra banda del món acabarà aterrant als carrers de la ciutat. I ho farà literalment tocant a terra, perquè el top manta de Barcelona ja fa segles que passa de les còpies dels DVD. Ara que comença la temporada forta, el producte estrella del top manta barceloní són, amics meus, les castanyoles. I els seus venedors no se n’estan ni un minut, ni que sigui per caritat humana, de fer notar al gran públic tran-seünt la seva sonoritat: clac-clac-clac, clac-clac-clac i més clac-clac-clac al canto.

M’enfado i m’atabalo amb tant de guiri barrejat amb aquest folklore malentès i decideixo que el millor per calmar els nervis és una cervesa. Em tanco en un bar amb poca gent i agafo el diari per llegir, no sense cert horror, que “El Gremi d’Hotels de Barcelona es fixa com a objectiu allotjar 10 milions de turistes anuals”. Segons resa la notícia, això implicaria un augment de visitants del 30% en els temps a venir. I la meva pregunta immediata no és altra que: “I on coi posarem a tanta gent?”. No ha arribat el maig i les vies més emblemàtiques d’aquesta, la nostra capital, ja són impracticables. Aleshores penso que els desitjos dels hotelers s’assemblen, de ben segur, als dels venedors ambulants de castanyoles. Com més gent, més client potencial, oi?

Després de fullejar el diari per només empassar-me’n els titulars, forfollo la bossa de mà per trobar-hi el mòbil. De la meva travessia pels carrers infestats de viatgers m’han sorgit dues preguntes a les quals cal trobar resposta de seguida. La primera té a veure, precisament, amb el transport marítim. Des de quan fem servir aquests contenidors intermodals, posant-nos ja en terminologia tècnica? Tafanejo per Internet a la recerca de llum i topo amb el nom de Malcom McLean. No em sona de res, però de seguida llegeixo que aquest nom té molt a veure amb la situació actual del comerç internacional. Es tracta d’un home que va seguir fil per randa el típic somni americà: de noi, va dispensar benzina en una gasolinera fins que va tenir prou diners per comprar-se el seu primer camió. Sense haver arribat als quaranta, i amb molta experiència en el món del transport de mercaderies a les espatlles i diners a les butxaques, va veure de manera flagrant la necessitat de crear contenidors de mida estàndard per facilitar-ne el trasllat. Fins al moment, arreu del món es perdien hores i dòlars traspassant matèries de remolc a remolc fins que va arribar a ell i va dir: “Ep! Que no seria més fàcil que el contenidor dels productes sempre fos el mateix des del punt de sortida fins al punt d’arribada?”. L’homogeneïtzació va trigar els seus anys a escampar-se pel planeta, però finalment va arribar. I tant si va arribar! De fet, si Àsia s’ha convertit en la fàbrica del món és, en gran part, gràcies a aquest home i la seva idea. D’ell, Forbes Magazine (de la qual no en sóc gaire fan per la puta mania de les llistes) en va dir que havia estat un dels pocs homes que ha canviat el món. I fixant els ulls en una foto de McLean amb el port de Newark embafat de contenidors intermodals de fons, penso que segurament tenen raó.

Però aquest només era un dels interrogants que em rondaven pel cap. L’altre em torna a atacar quan rememoro, de nou, el clac-clac-clac dels collons. Amb la segona cervesa a la taula, teclejo la paraula cas-ta-nyo-les al cercador. Per a sorpresa de la meva gran ignorància llegeixo que aquest instrument ens va arribar de mà dels fenicis. Els fenicis! Aquest poble va atracar a les costes del que ara és Catalunya amb finalitats comercials molt abans que Crist perdés l’espardenya, una mica com fan actualment els grans monstres de ferro que ens arriben carregats de contenidors homologats amb l’ISO6346. Astorada pel meu mal coneixement, segueixo llegint i em topo amb un altre nom. Aquest cop és en femení: Emma Maleras. Que qui és? Doncs resulta que aquesta dona, nascuda a Ripollet l’any 1919, és la inventora d’un mètode internacional per tocar, precisament, les castanyoles. Els coneixements d’aquest instrument, del qual se’n va trobar un parell d’ivori a la tomba de Tutankamon, sempre s’havien transmès oralment. No és fins als anys seixanta de la mà de Maleras, ballarina i coreògrafa de dansa espanyola amb estudis al Conservatori de Música del Liceu, que es posa sobre paper el que sempre havia estat a l’aire. En un intent d’igualar la tècnica dels estudis de piano amb els de castanyoles, Maleras crea el bigrama, una versió equiparable al pentagrama amb una línia dedicada al moviment que ha d’executar cada mà. Neix la partitura per a castanyoles.

Tot plegat, per emmarcar. No prou satisfeta amb el que he trobat, remeno per Youtube i descobreixo que hi ha un grup d’exalumnes de Maleras que es dediquen professionalment a les castanyoles. Són el Tocs Cor (www.tocscastanyoles.com), ni més ni menys que el primer cor de castanyoles del món. Amb elles aprenc que amb les castanyoles es pot ballar, però també fer-ne concerts. Als seus vídeos per a poc iniciats en la matèria expliquen que el so de la castanyola de la mà dreta és més agut que el de l’esquerra (concretament, mig to) i que, depenent de la profunditat del cor de la castanyola (per fer servir una altra paraula tècnica), l’instrument tindrà un timbre o un altre. A més, es veu que les castanyoles no només formen part del flamenc o de la dansa espanyola, sinó que amb elles es pot interpretar des de Johann Sebastian Bach fins a Eric Clapton. Per si fos poc, m’assabento que fa cinc anys que se celebra un Festival Internacional de Castanyoles en el marc del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Ah! I ja per acabar-ho de rematar, d’elles en trec que les castanyoles no haurien de fer clac-clac-clac, sinó que en realitat han de sonar TA-RIA-PI-TA. Potser, al cap i a la fi, no m’hauria de semblar tan fora de context que pels carrers de Barcelona es venguin, entre xiulets altament nocius per al benestar mental de la població, llaunes de Coca-Cola amb forma de cendrer i objectes voladors no identificats, unes simples, i històriques, castanyoles.

More from Anna Priscila Magriñà

E de Enciam {dd}

Als barcelonins els agradaven les execucions. I tant que els agradaven! No...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *