vilella

El teatre com a camp de lluita

El teatre és un camp de lluita on els seus executors (dramaturgs, directors, intèrprets,…) es barallen constantment amb la societat per fer passar un parell d’hores de la millor manera. Però què busca el públic quan va a teatre? Poden imaginar-se que no hi ha una única resposta, sinó milers com tants tipus de públics hi ha. Però el teatre sempre intentar adaptar-se a la societat, al que passa al carrer. El teatre com a mirall que reflexa o deforma la actualitat per oferir nous punts de vista crítics (o, en més d’un cas, dogmàtics).

Es podria dir que la gent que està darrera La Vilella treballen sota aquest postulats. Un teatre que parla sobre la societat, un teatre social, i polític, i econòmic,… La Vilella és un teatre amb un any de vida que regenta la companyia La Sargantana. Al capdamunt d’aquesta està el Jordi Pérez Soldevilla que junt amb el Dani Carles i la Marilou Roqueplan van decidir engegar una companyia que entenia el teatre com un procés de creació constant, muntant un equip d’investigació teatral, basat en l’actor, cercant sempre com donar respostes des del teatre al que succeïa al carrer. El mirall deia. Així doncs, el nou teatre La Vilella, a la falda de Montjuïc, s’erigeix com a centre d’operacions on la companyia hi té la Cuina des d’on es plantegen preguntes i es resolen amb exercicis que a la llarga acaben derivant en espectacles teatrals colpidors. No és entreteniment innocu, sinó reflexió.

L’espai de La Vilella ha tingut vàries vides. Originalment era una fàbrica de sifons, de la qual se’n guarden unes mostres exposades a l’entrada. Després, durant la guerra civil va ser fàbrica i magatzem d’armament. Lliure d’armes La Vilella va passar a ser una floristeria i quan es va tancar al cap d’uns anys la van okupar. Després d’un desallotjament violent, la Vilella va quedar en lloguer. I així la va trobar el Jordi Pérez quan buscava complir el seu somni de reciclar una fàbrica en espai cultural i així poder donar un nou espai per la companyia que fins llavors recalaven en un soterrani a l’ombra de El Molino.

Més d’un any i mig després de la troballa, la Vilella ofereix una programació estable de teatre, diverses sales per classes o perquè altres companyies puguin assajar els seus espectacles. La Vilella és un laboratori d’idees. Enguany hi passarà gent tant interessant com el Miquel Gallardo o la companyia italiana Instabili Vaganti.

No hi ha una vocació comercial amb tot això, tot és sense ànim de lucre. La riquesa es genera pel compromís del públic, aquesta gent que torna després de ser captivats per una proposta teatral que sols pot veure allà. En aquest espai un es pot fer soci, amic o patró. Com un club cultural. Pocs llocs ofereixen tanta veritat i tantes experiències teatrals colpidores. D’allà no se’n surt de la mateixa manera que un ha entrat. Si fos així, la feina del Jordi Pérez deixaria de tenir sentit.

Written By
More from Marti Figueras

El teatre com a camp de lluita

El teatre és un camp de lluita on els seus executors (dramaturgs,...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *