Temazo | Riders on the Storm: economia col·laborativa o precarietat sobre rodes?

gabri-molist-portada-riders

Ràpid. Aquest és el concepte que està més de moda en els subconscients de la gent que viu, treballa o simplement passeja per barcelona. Ho veig i ho compro: causa-conseqüència immediata. Podem pensar que internet i les noves tecnologies han portat el progrés i són la revolució definitiva, però també tenen moltes cares ocultes i fosques. Un dels fenòmens és la compra de productes per internet i l’entrega directa a casa a través d’un repartidor. És una acció que demana poc temps i que permet tenir-ho pràcticament tot, des de sabates fins a menjar passant per objectes inimaginables.

Tant és així que, segons dades de l’Observatori Cetelem de comerç electrònic, durant el 2017 els catalans van gastar 2.341 euros de mitjana en compres per internet, una xifra que suposa un creixement del sector del 50% respecte el resultat de l’any anterior. Ara bé, tot no és tan bonic com sembla i darrere del “ho vull, ho tinc” hi ha una maquinària pesant que ha tornat a posar al centre del debat la precarietat que porten els minijobs que teòricament han de ser complementaris a “la feina de veritat”.

El que ha de ser la solució a tots els nostres problemes, les que es fan dir plataformes que aposten per la gig economy, un model basat en crear ofertes a la carta i al qual normalment s’hi accedeix amb una app. Les marques han arribat a Barcelona amb models com el dels serveis de repartiment de menjar que han anat tenyint poc a poc la ciutat de riders amb la seva corresponent motxilla a l’esquena, el transport d’Uber, els pisos i casetes d’Airbnb o els enviaments llampec d’Amazon. Un dels casos més controvertits de tots és el de Deliveroo. Aquesta empresa, creada el 2015 i provinent del Regne Unit, proposa un model a partir de petits encàrrecs que venen de restaurants de la ciutat fins a casa teva, i s’ha estès per diverses ciutats de l’estat espanyol com Barcelona, Madrid o València. L’empresa té un exèrcit de repartidors coneguts amb el nom de riders i cada dia el volum de negoci creix més. Això no obstant –tot i que es calcula que entre juny de 2016 i de 2017 la companyia va injectar 27 milions d’euros a l’economia espanyola (segons un informe encarregat per la companyia Capital Economics) i alhora les seves vendes van créixer un 550% el 2017–, les denúncies, l’opacitat i els buits legals s’han incorporat a la imatge pública de la firma.

“Entrar a treballar a Deliveroo està tirat”, confessa Dani Gutiérrez, antic rider de l’empresa i portaveu de la plataforma Riders x Drets. “L’únic que has de fer és omplir un qüestionari molt senzill al seu web i al cap de dues setmanes, si tens sort i necessiten gent, et criden per fer una reunió informativa a les seves oficines”, afegeix. D’aquesta manera, qualsevol persona, entra a formar part d’un equip que fa els repartiments en una zona concreta de Barcelona i espera poder-se pagar el lloguer amb els diners que arreplegui a finals de mes. Però no és tan fàcil perquè, segons antics riders, l’empresa demana al candidat abans de començar a treballar una fiança de 100€ pel material i donar-se d’alta d’autònom –50 euros al mes al principi d’una quota que, a poc a poc, s’anirà enfilant fins a arribar als 300 euros–. Seguim restant: la direcció també exigeix estar disponible per treballar els dijous, els divendres i els caps de setmana de 20 a 23 hores perquè és el moment de màxima demanda dels clients. La cirereta del pastís arriba quan veiem els preus que es cobren: fins a juny els riders cobraven 8 euros l’hora en el cas de les bicicletes i 8,5 les motos. Ara la situació ha canviat i l’empresa paga per cada comanda rebuda 4 euros a les bicis i 4,25 a les motos, de manera que si no hi ha demanda un rider pot estar al carrer passant fred i els diners no arriben.


Feina o hobby?

Anem per parts. El fet que els riders hagin d’estar donats d’alta com a autònoms per poder treballar a l’empresa és un fet que d’entrada genera controvèrsia. Joana Badia, advocada laboralista, exposa que “hi ha una figura jurídica que és la de fals autònom i té a veure amb aquelles persones que estan treballant suposadament com a professionals autònoms”. En realitat però, “és un frau de llei perquè és una manera d’estafar la seguretat social”, puntualitza. La mateixa Badia reitera que “l’estatut dels treballadors diu en el seu article 1 que el que marca que una persona sigui treballadora és el fet que no tingui capacitat d’organitzar la seva pròpia feina, que depengui econòmicament d’algú, que un altre decideixi la quantitat que cobra i que no pugui organitzar-se els horaris i la feina”. Perfect match amb les característiques de feina dels repartidors per lògica pura: una empresa de repartiment de menjar no pot existir sense repartidors.

Deliveroo, empresa amb la qual no ha estat possible establir comunicació per incloure la seva veu al reportatge, argumenta que els riders no són treballadors perquè no se’ls està pagant un salari. Emeten ells les factures –els repartidors expliquen que els hi facilita la pròpia empresa– i que utilitzen aquest servei per sumar uns diners extres a l’economia personal. Ara, cal tenir en compte que les línies de l’organització estableixen una jornada de 20 a 30 hores setmanals per a cada repartidor de manera que no és suficient per arribar a final de més i és massa per combinar-ho amb una feina a jornada completa. Badia explica que no és possible considerar-ho un complement durant el teu temps lliure perquè “o estàs treballant o no estàs treballant, però si no estàs treballant no guanyes diners, estàs descansant”. Inspecció de Treball del País Valencià, en aquest sentit, ha fet pública recentment una resolució en la que estableix que els repartidors de la companyia són falsos autònoms i per això exigeix a l’empresa el reintegrament de 160.000 euros a les cotitzacions a la Seguretat Social d’almenys 50 persones de l’equip. El document assenyala que “s’ha comprovat que la relació que unia a aquestes persones amb la mercantil de referència encobria una autèntica relació laboral”.

Una de les eines de defensa que utilitza Deliveroo per reforçar el seu discurs és el llenguatge. De fet, els formadors dels riders tenen prohibit utilitzar certes paraules per no fer evident que els repartidors estan treballant per a ells1. Així, conceptes com treballador, salari, contracte o acomiadament no surten de la boca de cap persona vinculada amb l’empresa per poder evitar inspeccions. David García Aristegui, sindicalista i escriptor, qualifica aquest recurs de “pervers”. Comenta que avui en dia “les empreses donen més importància a que no hi hagi una relació laboral i per tant no hi hagi sindicats ni acció col·lectiva, que no pas a estalviar costos” encara que en un primer moment hagi d’assumir els costos el fals autònom. De fet, Deliveroo sembla que s’ho pren al peu de la lletra perquè els seus riders de València van denunciar a principis de gener que l’empresa els havia fet arribar un mail per detectar possibles sindicalistes preguntant-los obertament si era més important per ells tenir “representació d’un sindicat” o establir un “major contacte amb Deliveroo per plantejar qüestions d’interès”. L’empresa, gens amant de fer públiques les seves dades, té al voltant de 1.500 repartidors a tot l’estat i uns 150 a Barcelona. Això no obstant, si volem parlar de treballadors –a les oficines–, es tracta d’una xifra molt més baixa.

De la mateixa manera que passava anys enrere amb els motoristes repartidors de pizza quan tampoc eren incorporats a les plantilles i se’ls tractava com autònoms, els riders ara estan exigint un contracte laboral per poder regularitzar la situació a més d’uns preus més adequats. La moguda va començar justament a Barcelona quan un grup de treballadors va convocar la primera vaga a la qual s’enfrontava l’empresa a l’Estat per tal de reclamar poder ser assalariats i continuar cobrant per hores i no fer-ho tenint en compte només el nombre de comandes entregades. El capítol encara no està tancat perquè els riders que van secundar la vaga van ser acomiadats, o “desconnectats”2 de la relació mercantil, termes que fa servir la marca, i els afectats van presentar denúncies al jutjats i al registre mercantil i estan pendents de les vistes orals programades per als mesos d’abril i d’octubre d’aquest any.


La classe treballadora al punt de mira

Passant a tota velocitat per l’Eixample o creuant part de la Diagonal podem veure dia sí dia també ciclistes o motoristes amb la motxilla de Deliveroo a l’esquena. Si ens hi fixem amb atenció és probable que ens adonem que no sempre es tracta de repartidors joves, malgrat la companyia ho vengui així. Gutiérrez remarca que en molts casos es tracta de gent que té una família o que no pot trobar un altre tipus de feina amb unes millors condicions. Tot i que les noves plataformes es venguin com l’oferta ideal per aquells que necessiten un horari flexible, com ara els estudiants i els joves, la crisi econòmica ha creat una situació en la qual moltes vegades trobar el lloc de feina adequat resulta missió impossible. Elena Costas, economista, comenta que Espanya, fins i tot en les bones èpoques, duplica les dades d’atur de la mitjana dels països europeus. “Si ens referim als joves, cal tenir en compte que el 64% de l’ocupació destruïda durant la crisi va ser a menys de menors de 24 anys”, concreta.

Deliveroo apareix el 2015 coincidint amb el boom de les “noves economies”. Es marca com a objectiu “transformar la forma de demanar menjar a domicili” però alhora també deixa enrere drets laborals, impostos i cotitzacions a la seguretat social. Tot i això no són els únics, ja que també ho fan la resta de tòtems de la gig economy com poden ser Uber o Amazon però també els més joves Glovo i JustEat. Poc a poc des de llavors, s’ha anat deixant enrere l’estructura tradicional que agrupava treballadors per anar creant accions que només demanen la participació d’una sola persona i a vegades per una sola ocasió. Per exemple Amazon disposa d’una borsa de transportistes als quals només dóna d’alta a la seguretat social i paga pel trajecte concret.


Buscant l’antídot

Que el model és molt beneficiós pels uns i gens pels altres es va fent cada cop més evident. El que en un principi semblava que havia de ser col·laboració i front comú s’ha convertit en enriquiment vs. empobriment. Això no obstant, més enllà de les vagues i les protestes, alguns sectors de la ciutat s’han començat a moure. Des de l’inici del conflicte de Deliveroo amb els riders, l’Ajuntament de Barcelona va rebre els afectats i va intentar convocar una reunió amb les dues parts que va ser declinada per l’empresa perquè acceptar les diferències implicava per aquests últims fer evident la relació laboral i no mercantil amb els repartidors. Álvaro Porro, Comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Consum exposava a la comissió d’economia del 16 de gener que les competències del cas no eren exclusivament municipals però a la vegada dilucidava sobre possibles alternatives. El consistori ha posat en marxa a través de la Comunificadora, un projecte de Barcelona Activa, “un programa d’acompanyament a projectes d’economies veritablement col·laboratives on estan intentant generar la seva pròpia plataforma cooperativa amb el suport de la Generalitat”.

L’Ajuntament està buscant noves vies per poder regularitzar la situació i marcar certes pautes a Deliveroo. Precisament, fonts del consistori expliquen que l’empresa va sol·licitar a l’administració local que oferís als seus riders cursos de formació i seguretat en tant que la firma no tenia cap relació laboral amb el col·lectiu. Tot i declinar la proposta, aquesta iniciativa de la Comunificadora genera controvèrsia, ja que hi ha veus com la de García Aristegui que opinen que “emprendre és una mala sortida perquè implica reconèixer que el mercat funciona”.

More from Jordi Sans Surgrañes

Temazo | Riders on the Storm: economia col·laborativa o precarietat sobre rodes?

Ràpid. Aquest és el concepte que està més de moda en els...
Read More

2 Comments

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *