tarrega

Tot el que hauries de veure en Fira Tàrrega

Pensar el carrer només com un espai de trànsit o negoci suposa negar la seva natura fonamental com a indret d’encontre, intercanvi i diàleg obert a tothom. L’espai públic s’enfronta a reptes importants com l’especulació mercantilista o l’adequació dels seus usos a les necessitats reals de la ciutadania. Recuperar carrers i places i adaptar-los a les mides humanes forma part d’un plantejament que aprofundeix en els valors democràtics.

Com a laboratori urbà, FiraTàrrega assaja des de fa 35 anys una petita utopia fugaç sobre com les arts poden transformar una localitat de 17.000 habitants en un agent discursiu que traspassa fronteres. En tot aquest temps, la mostra d’arts de carrer més important de l’Estat ha assistit a l’eclosió de companyies i llenguatges, a la materialització d’innovadors usos i maneres integradores de relacionar-se amb l’espai comú, però també a l’aparició de normatives i buits legals que per activa o per passiva han restringit les possibilitats artístiques d’expressar-se al carrer.

Fer carrer significa obrir pas, predicar amb l’exemple d’una integració quasi total entre art, espai i públic. Qui visita Tàrrega els dies de fira (enguany del 8 a l’11 de setembre) queda amerat d’un diàleg horitzontal, d’una naturalització de les formes de manifestació artístiques que afecta tant els visitants com els naturals de la vila. Per a 2016, a més, FiraTàrrega posa en primer pla el tema de la multiculturalitat, tret definitori de l’espai de convivència modern al voltant del qual reflexionaran gran part dels 60 espectacles del programa oficial.

Viatjar també és descobrir com altres cultures i territoris defineixen la noció d’espai comú. En aquest sentit, 16 companyies internacionals visiten la capital de l’Urgell els dies de fira per aportar altres mirades. Xile és el país convidat de l’edició, amb presència de companyies com Teatro Container, que a La cocina pública serveixen un banquet preparat i gaudit entre públic i veïns; o Teatro del Sonido, que al seu Viaje Nº 9 transformen l’espai públic en territori natural, la imaginació com a eina per crear rius i boscos que evoquen la nostra memòria sensorial.

D’altres països com Mèxic, Universiteatro & Gorguz ens conviden a una Misa fronteriza, un espectacle que parteix del ritual catòlic per establir una reflexió sobre les línies divisòries de la nostra societat, naturals o imposades, entre la vida i la mort, entre els pobres i els rics. També des de Mèxic, Carretera 45 Teatro presenta Algo de mí, algo de ti, una experiència participativa creada a partir de la vida dels habitants de la localitat, parelles convidades a explicar testimonis reals de convivència, una obra que viatja de la dimensió privada a l’espai públic.

Dins i fora, també en aquest cas de la ciutat de Tàrrega. Terra condere de Silēre ens fa pujar a un autobús per conduir-nos a un espai erm de la rodalia. Transitant-lo ens adonem de la relació entre la ciutat i la seva frontera, metàfora del que queda inserit o als marges de la nostra societat. Roberto G. Alonso també ens explora els límits, en aquest cas d’un personatge creat pel dramaturg Marc Rosich, un ésser desnonat per la societat que lluita per la seva supervivència. I en la frontera entre dos sexes se situen els muntatges del nou Espai Zebra, Limbo dels Impuxibles i Crotch (entrecuix) dels balears Baal.

De dalt a baix, en el mapa més crític, al·legats punyents com Hazte banquero. Tarjetas Black: todo lo que quisieron ocultarte con sus propias palabras, teatre document que aixeca la crònica real del cas Bankia; o Manifesta’t de la companyia Obskené, una reivindicació en clau festiva de l’espai públic com a element comú. Atents també a Fulgor, dels xilens Teatro Niño Proletario, un site specific sobre la immigració en el context d’un món dominat per la desigualtat.

Amb nom propi, per acabar, personatges que no se’ns poden escapar. Per exemple Joan Català, l’home que ha recorregut carrers de mig món amb només un pal ens presenta un nou espectacle, Menar, basat en una corda de 30 metres. Nomenar també Ernesto Collado, creador sempre irònic i desconcertant que aterra amb Si sabes lo que hay, un ritual de ball que somou l’espai comú i el que significa estar junts. I, per descomptat, Àlex, Joan, Jesús i Pau, junts El Pont Flotant, formació que treballa espectacles sense distància possible, que parlen directament des de les emocions. L’última creació de la companyia, El fill que vull tindre, obre el meló d’un tema espinós, l’educació, històries de present i futur sorgides d’un laboratori generacional, comunicació en l’escletxa entre pares i fills.

Descoberta pròpia és el millor consell per gaudir de valent d’un festival on cada espectador és cridat a trobar el seu camí. Fer carrer a FiraTàrrega és participar per uns dies d’un immens escenari quasi sense límits, imatge ideal d’un espai compartit al servei de qui l’habita. Bona fira a tothom!

More from Manuel Pérez i Muñoz

Teatre de tornada: Les cartes de la temporada 2017/2018

Rei mort, visca el rei. Si pràcticament no recordem res de la...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *