Una de les coses més boniques de l’arquitectura, de les que sempre m’han captivat, és la seva dimensió artística. I, com a tal, la seva capacitat d’interrelacionar-se i fondre’s amb altres formes creatives. Si parem a pensar en els vincles entre arquitectura i art, ens passa pel cap una pregunta gairebé eterna: l’arquitectura és art? Què hi ha d’artístic en la creació d’espais? Parlem de l’artquitectura.

Està clar que, per sobre de tot, l’arquitectura i el disseny han de complir un programa, satisfer unes necessitats i ser funcionals —el mític lema form follows function del moviment modern del segle XX no falla, i a això li hauríem de sumar l’impacte social i mediambiental—. Però, potser hi ha alguna cosa més. Potser sí, que l’arquitectura és art. Un art capaç de transmetre un missatge, de deixar una empremta subjectiva, de commoure i emocionar, de no deixar-nos indiferents. De dir alguna cosa de nosaltres mateixos, de la societat i del món que ens envolta.



Si pensem en un edifici com un objecte volumètric, com una modulació de formes, podríem dir que, d’alguna manera, l’arquitectura és escultura a gran escala. Per altra banda, si pensem en un edifici com a suma d’espais, també hi ha art en la seva part intangible. L’arquitectura no només és contenidor, una construcció física i material, sinó que també és contingut: l’aire, la llum, les ombres i les atmosferes que neixen al seu interior.

En qualsevol cas, hi ha alguna cosa especial en ella, la seva presència, la seva qualitat transdisciplinària, la manera en què l’experimentem, o qui sap què, que la dota d’un poder únic per comunicar sensacions i connectar amb altres camps. Els exemples més directes són els museus, els teatres o les sales de concerts. Espais que contenen art, llocs en què l’arquitectura està al servei de la creació i l’expressió artística. I em pregunto: què fa que un espai ens inspiri més o menys? Com es poden establir, a través del disseny, les condicions òptimes per transmetre?

Algunes sales aposten pels espais neutres i funcionals, desproveïts de detalls i temporalitat, fent-nos dirigir la mirada cap als vertaders protagonistes. D’altres, celebren la seva identitat; lluny de ser un llenç en blanc, l’arquitectura dialoga amb el que s’hi exposa. I a través de propostes espacials com la museografia o l’escenografia, s’assoleixen nous nivells de comunicació.

Sigui com sigui, l’arquitectura per si sola sempre té molt a dir. Potser, perquè sorgeix de l’equilibri dual i circumstancial entre tècnica i art. O potser el veritable art de l’arquitectura és millorar la vida de les persones, de manera simple i alhora extraordinària.