Introducció. Si quan llegiu això encara no ha passat el 2 de juny, us recomano anar al Mercat de les Flors a veure Quan els crancs portin talons, l’últim espectacle d’Escarlata Circus. En un juganer joc de màscares, la companyia de Bet Miralta i Jordi Aspa mostren com el pas del temps va transformant anhels i cossos, una fantasmagoria entre artistes i personatges, públic i objectes, record i realitat. Deliciós autohomentage a 30 anys de carrera d’una companyia tan difícil d’etiquetar que sempre ha estat al marge dels circuits comercials, però també dels alternatius en els quals els dits “radicals” hauríem de prendre nota d’aquesta presència poètica i experimentació lúdica.

Nus. Sí, estic a punt de recomanar-vos un acte sacramental, aquell gènere teatral religiós que vau estudiar al cole com una de les fites del segle d’or castellà. El director del TNC, l’agosarat Xavier Albertí, ha encabit a la Sala Gran fins al 22 de juny una adaptació de El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca. Que no us espanti el vers barroc ni els personatges que representen al·legories, l’obra té un punt molt gamberro i no podia ser d’altra manera. Albertí se l’ha fet molt seva, i l’ha portat cap a una barreja entre revista del Paral·lel, espectacle de Carles Santos i teatre d’avantguarda germànic. Us esclatarà el cap.


Desenllaç. València, anys 90. Tres fets serveixen de termòmetre per als canvis socials de final de mil·lenni: la irrupció de la telerealitat a través del crim de les xiquetes d’Alcàsser, l’ascens de la nova dreta yuppie en la figura d’Eduardo Zaplana i la dimonització de la ruta del bacallà com a final de les llibertats de després de la Transició. Mestre de la fotografia social amb tints èpics, Jordi Casanovas munta Valenciana, la realitat no és suficient (Teatre Goya, 28 i 29 de juny) amb un repartiment format per alguns dels millors intèrprets del País Valencià. Ecsta-sí!