L’infrahabitatge és una realitat reiterada en països en vies de desenvolupament, però no exclusiva d’aquests. Barcelona tampoc és orfe d’aquests assentaments irregulars. L’infrahabitatge és tan comú al llarg de la història de la Ciutat Comtal que és difícil assenyalar-ne els primers casos. No obstant això, sí que és fàcil veure que encara perdura tant aquí com arreu del món.

Una de les formes d’infrahabitatge més habitual és el barraquisme, i Barcelona és una ciutat especialment familiaritzada amb aquest fenomen. Durant la segona meitat del segle XIX i al llarg del XX, la ciutat va experimentar diverses onades migratòries, una allau de persones atretes per la promesa d’una oferta de feina. Però, si bé a Barcelona plovien llocs de treball, la ciutat es va quedar petita amb el creixement demogràfic que es va donar. Això va suposar una demanda inaudita de llars que no es va arribar a complir.



Donada l’absència de pisos, la nova població barcelonina es va haver de buscar la vida i fer-se ella mateixa un lloc on (mal)viure. Tanmateix, la forma en què van haver de subsistir milers de persones sembla haver estat oblidada. I això ho vol fer veure l’exposició “Viure a Montjuïc. Memòries d’un barraquisme oblidat”, que busca recordar l’experiència de les famílies que no van poder obtenir un habitacle decent. L’exposició, celebrada al Castell de Montjuïc fins al 2 d’agost, trasllada a l’espectador a la Barcelona del segle passat gràcies a testimonis que rememoren com era la vida a les barraques i les dures condicions en què es veien forçats a viure.

Quan a uns sous insuficients (o inexistents en certs casos) li sumes uns lloguers estratosfèrics, el resultat inevitable és la manca de vivendes dignes que pateixen els més desafavorits.

Amb un recull de les experiències dels aleshores nens i nenes que es van criar en aquell ambient, l’exposició ensenya al visitant les dificultats a què s’enfrontaven diàriament les famílies de les barraques. Des de no tenir aigua corrent fins a les pluges torrencials que s’enduien les seves “cases”, els barraquistes les van passar magres en una Barcelona que oferia un excés de feina pel poc habitatge lliure de què disposava. L’administració ignorava les condicions d’habitatge digne, i va deixar a la seva sort a milers de barraquistes durant molts anys. No va ser fins que la situació ja semblava insostenible que es va fer un pas en ferm encaminat a proporcionar unes vivendes més adients. Més tard, resultaria que els pisos que es van oferir eren tan pobres que semblaven les mateixes barraques però amb portes per separar les habitacions.

Malauradament, el barraquisme no és un fenomen del passat, encara que es vulgui oblidar. Quan a uns sous insuficients (o inexistents en certs casos) li sumes uns lloguers estratosfèrics, el resultat inevitable és la manca de vivendes dignes que pateixen els més desafavorits. Des d’haver de dormir a la intempèrie amb l’únic confort de quatre parets fetes amb cartons, fins a ocupar pisos buits per viure amb un mínim de seguretat, els barcelonins i barcelonines pateixen situacions infernals per culpa de l’habitatge.

És així que el barraquisme segueix a l’ordre del dia. Ara mateix, encara és possible trobar-ne a Barcelona; i no a Montjuïc, sinó a zones més cèntriques com seria Poblenou. Si donem un tomb per allà, podem topar-nos fàcilment amb petites àrees plenes de refugis improvisats que serveixen de casa per totes aquelles persones que se’ls nega el dret a un habitatge digne. Perquè… què més pot fer aquesta gent que no té forma d’obtenir un sou mínim per pagar-se el lloguer absurdament car de Barcelona? És obvi que aquestes persones no viuen en barraques per voluntat pròpia, sinó que s’hi veuen obligades per les condicions precàries dels sous i l’habitatge. Potser Barcelona vol oblidar el barraquisme, però és impossible deixar enrere una realitat si aquesta encara perdura.