Merda. És real. Està passant. Vivim en estat d’alarma, i que ràpid ens hi acostumem. Quedeu-vos a casa, ho hem sentit durant els darrers dos mesos a tort i a dret. És un petit esforç que, gràcies a les estructures de gestió i l’accés a recursos i graus importants de comoditat, podem fer. Aquest és el discurs, però no és la realitat de totes. El que hi ha és el que ja hi havia, però ara s’accentua: les diferències socials s’estan disparant i vaticinen una crisi que tornen a pagar les més desfavorides.

Casa és un luxe només per a algunes. Un privilegi al qual moltes no tenen accés i quedar-s’hi no és un gest senzill. No només parlem de gent sense llar o en situació d’infrahabitatge, sinó també del cas de moltes dones (i els seus fills i filles) per a les quals aquesta mesura ha suposat trencar encara més el vincle amb un món exterior que suposava un descans de la realitat de violència viscuda dins la llar.



Des de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere de Catalunya, recullen que amb el context de la COVID-19 ha augmentat la violència masclista: “L’aïllament social obligatori i la convivència durant 24 hores amb l’agressor és un factor de risc que no només afecta les dones, sinó que també implica a les nenes i els nens que es troben sense escapatòria davant dels homes violents: escolten, veuen i sofreixen la violència de primera mà”. I malgrat els esforços, encara que hi hagi noves maneres de comunicar-se o ser ateses, com ara WhatsApp o trucada, els serveis especialitzats d’atenció a dones poden perdre el seguiment i l’assessorament de dones perquè no és possible anar als espais segurs.

Quedar-se a casa no vol dir que haguem de deixar de parlar d’allò que hi passa.

La Plataforma recull també que “no només es dificulta considerablement l’accés a la denúncia, sinó que també es fa més estret el possible accés a xarxes familiars, comunitàries i laborals que podrien oferir contenció i ajuda”.

Les violències masclistes augmenten doncs, sota control, minant la capacitat d’independència de les dones, quan es minva la xarxa informal, la implicació de la comunitat, però també, en el moment en què s’estén un discurs gordofòbic, i tenim població LGTBI+ convivint amb familiars dins llars on la seva identitat és menystinguda o confrontada.

Quedar-se a casa no vol dir que haguem de deixar de parlar d’allò que hi passa. Ha costat molt que la societat s’impliqui en la lluita contra les violències, no tanquem encara més la porta, per molt còmoda que casa nostra pugui semblar.