La recepta màgica per sobreviure a aquests dies és la d’estar-se tancats a casa. Però per sort, davant del panorama apocalíptic, sempre ens quedarà la creativitat, la millor vacuna. De fet, la poesia ja ha trobat un racó entre les quatre parets. Aquest diari poètic de confinament pretén mostrar el dia a dia d’una jove inquieta que aprèn a conviure amb ella mateixa.

Dissabte I: Humanitat humida



Inquietuds asfixiants. Ansietats emmordassades. Remors d’una selva sense selva. Desficis coents entre passatgers miscel·lanis i fantasmagòrics d’un Aerobús a la Plaça Catalunya. Passos feréstecs, extraviats. Trepitjades descompassades, arrítmiques, matemàtiques. Una multitud amb mascaretes que s’amassa entorn els botons il·luminats de les portes d’entrada (o de sortida d’emergència, segons com es miri). I jo, que tant em queixo d’aquesta humanitat humida, també acompanyo el ramat mentre empomo la porta elèctrica i escolto –amb els auriculars autistes– una cançó vella que mai no envelleix. Tartamudejo una relíquia amnèsica: Here comes the sun, dels Beatles. I just després, de forma aleatòria, l’Spotify Premium amb regala La cançó del soldadet, dels Manel. Gràcies, algoritmes musicals, la tenia arxivada a la memòria.

Al cap a la fi, avui comparteixo el mateix termòmetre, amb diferents graus d’intensitat anticlimàtica, que amb els del seient reservat: tos, mocs, suor, pudor, buidor i bullor hipercalòrica entre vagons reblerts de vegetació nasal. Aguanto una parada més –de rosec, amb frecs i esbufecs– i marxo a cremadent cap a l’aeroport del Prat, a la terminal T1.

Dissabte II: Vols

M’imagino que les turbulències són postisses. El trajecte d’avió cap a casa és massa curt per a apercebre’n balancejos, vaivens, discursos de seguretat o bosses de vòmit omplertes. Tots els passatgers som estàtues de cera d’un museu petrificat, les formigues que sentim les balades de fons de les auxiliars del vol mentre ens rentem les mans amb gel desinfectant.

Des de l’altre seient hi ha un curiós que em mira mentre ho observo tot i només veig jeroglífics –laberints mentals– indesxifrables i frívols. Sí, si ho miro tot és per estar al corrent de qualsevol imprevist. Ara mateix només vull un trèvol de cinc fulles per arribar a casa.

Señores pasajeros, Pedro Sánchez ha declarado el estado de alarma. Disculpen informarles de que en estos momentos no disponemos de suficiente personal para realizar el vuelo. Aproximadamente, dentro de treinta minutos tendremos refuerzos. Permanezcan sentados, y con el cinturón de seguridad abrochado.

Vull passejar per Barcelona, per qualsevol lloc, sense que em multin. Però ara només els amos dels gossos tenen dret a fer-ho, a caminar entre parcs amb gronxadors sense nens. Ara són els animals domèstics els que porten a la gent, i no al revés.

Diumenge I: Grumolls

Un hàlit de salobre i un vers que em torna a casa. Estic isolada –com l’obagor d’una turista permanent, l’opacitat d’una estrangera coneguda, les ombres d’un exotisme definit– i intento resoldre greuges no resolts. Estic dins d’una fuga, però no sé com fugir dels ritmes accelerats, dels herpes inquiets. Em poso a pensar en veu alta i m’estresso, sense deixar espai als silencis fats. Em poso a construir somriures –els cadàvers d’uns somriures– per dissimular davant de tota família. M’envio els plors rapidíssim, el meu cap està ple de grumolls i la gargamella em cou. La glotis està irritada: m’empasso crits mutilats i sento que vaig de corcoll.

Per què a Netflix no em surt cap pel·lícula gravada a la Plaça del Sol, al Passeig Sant Joan, al Parc Güell o, al menys, a la típica Sagrada Família? Per què em fa triar-ne una que no em ve de gust veure? Bé, tampoc em ve de gust veure res. No ho vull veure; vull fer-ho. Vull passejar per la Carretera de les Aigües, per la Barceloneta turística, per qualsevol lloc, sense que em multin. Però ara només els amos dels gossos tenen dret a fer-ho, a caminar entre parcs amb gronxadors sense nens. Ara són els animals domèstics els que porten a la gent, i no al revés.

Diumenge II: Poesia catalana

La llar té racons inexplorats. Em desplaço d’un lloc de l’habitació a un altre, avorrida, però alhora sense ganes de dormir. Més tard, entre lleganyes insomnes, me n’adono –els llibres em fan adonar– que el món és un playback desguitarrat, un peu de pàgina sense sentit, un titular a mig llegir. Em poso a jugar amb el folre bombollós d’un llibre esquilat, subratllat i doblegat de la prestatgeria. M’ho passo bé arrabassant pàgines interessants: arrabasso pàgines que m’hauria agradat escriure –suar i regalimar– a mi amb els dits al teclat.

Me n’adono –sense ajuda extra de ningú– que no tinc llibres preferits. Tampoc no tinc autors per recomanar. Sóc més d’estrofes: són el millor satisfyer que conec. Així que començo a rellegir, en bucle, poesia catalana. És la nova orgia dels poetes morts. I el poema Burxa, de Joan Brossa, escrit el desembre de l’any 1944, diu així: Jo callo, perquè, oh cor!, quan tot és destruït, reconstruir esdevé com una nova destrucció.

Dilluns: De balcó en balcó

Qui ho diria, però tinc set dels FGC, dels bars de Gràcia, o fins i tot, de l’Illa, de la Gran Via 2 i de l’Ikea. Benvingut a la República Independent de casa! És curiós, però enyoro aquelles autopistes amb caravana i gent enfadada perquè arriba tard al treball (i això anuncia el posterior concert, sense director, de clàxons desafinats). L’amor-odi visceral de la gran ciutat deu consistir en això.

No tinc el cap on toca. Em comunico amb la gent de balcó en balcó, o de Skype en Skype. Les videoconferències multitudinàries són caòtiques: una pantalla congelada, una de borrosa, i una altra que repeteix totes les veus amb efectes estranys. Amb el confinament, entendre al complet una conversa del teletreball mereix una medalla d’or. Qui encendrà la propera flama olímpica? Els jocs del virus ja han començat. La roda incansable de memes virals o de classes de gym virtual, també.

Si abans m’haguessin dit que el moment més eufòric del dia seria netejar el forn i les persianes, anar a la farmàcia i al supermercat, o a tirar les escombraries amb guants de plàstic i mantenint una certa distància de seguretat, segurament m’hauria agafat un fort atac de riure, d’aquestes rialles pandèmiques que s’empelten per tota Barcelona i més enllà.

Dimarts: Baralla de cartes

La baralla de cartes s’ha convertit en un personatge real. La llista d’oci del confinament és llarga: Monopoli, Parxís, Scrabble, l’Oca, Uno, escacs, o el Preguntados del mòbil amb incomptables salts de publicitat. La llista de la compra també és prou extensa: paper higiènic –està de moda–, aigua natural, llet de civada, til·les, moltes fruites i verdures, poca carn i poc peix, pizzes de quatre formatges, quefirs i iogurts Pastoret, pa de kamut amb llavors, ous ecològics, cereals sense sucre, i d’altres necessitats menys bàsiques. Si abans m’haguessin dit que el moment més eufòric del dia seria netejar el forn i les persianes, anar a la farmàcia i al supermercat, o a tirar les escombraries amb guants de plàstic i mantenint una certa distància de seguretat, segurament m’hauria agafat un fort atac de riure, d’aquestes rialles pandèmiques que s’empelten per tota Barcelona i més enllà.

Em pregunto si després de tot això aprendrem a viure d’una altra manera, menys superficial. De moment, l’única certesa que tinc és que vivim dins d’un parèntesis temporal i dubtós.