Les societats no són realitats immòbils. L’emigració és un fenomen social –també natural o connatural– que ha estat present en tota la història de la humanitat. Cada un de nosaltres som el resultat d’una migració del passat. Des de sempre, hem anat cercant espais millors dels quals tenim per viure. Eixamplar els horitzons és inherent a la naturalesa humana, però ara, l’efecte s’ha invertit: amb la globalització i la llibertat a l’hora de desplaçar-nos sembla que el món s’estigui encongint, com un jersei de llana que es va desfilant, fil a fil.

El cicle de vida d’una emigració és sempre el mateix i els factors econòmics que el determinen es reprodueixen de manera idèntica. Tot i això, per comprendre-ho en totes les seves facetes no es pot taponar la qüestió de gènere, o sigui, la diferència que representa ser home o dona quan s’emigra. Des de l’antiguitat, les dones han participat en els moviments migratoris, però ara les trobem en tots els territoris i en tots els tipus de fluxos. Al costat de les que es desplacen per temes de reagrupació familiar, cada dia n’hi ha més que emigren soles, sigui de manera independent o iniciant la cadena migratòria, a la qual posteriorment s’incorporaran més membres de la família. Així és com ho assenyala el CAID, el Centre d’Atenció i Informació a la Dona de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Segons aquest centre, posar una atenció diferenciada en les dones i en els homes ens ajuda a convertir les percepcions ambigües, vagues i estereotipades cap a una mirada que reconeix la identitat pròpia de la persona emigrada.



La discriminació cap a les dones no només succeeix en la població migrant, sinó també i essencialment, en la política

Més enllà de Marco Polo, Ibn Battuta o James Cook, també han existit exploradores i aventureres que s’han jugat la pell per descobrir altres cultures. Malgrat tot, històricament l’emigració femenina s’ha interpretat com el resultat d’una decisió i prèvia emigració masculina, negant-se així la seva capacitat de decidir sobre el seu procés migratori. A causa d’aquesta dependència oculta, les dones immigrants han aterrat davant d’un escenari comú: la invisibilitat de la seva dimensió i diversitat, és a dir, de tots els seus múltiples itineraris. En realitat, aquesta visió racista i espoliadora del capitalisme nega la seva pluralitat i les situa en un únic col·lectiu, les sotmet a totes de la mateixa forma. I això, precisament, és el que l’escriptora nigeriana Chimamanda Adichie va definir com a “única història” en una TED Talks que s’ha fet viral.

Davant d’aquest escenari, a Barcelona han nascut diverses entitats amb l’objectiu d’implementar el suport mutu i desenvolupar noves forma de lluites per donar veu a aquest reconeixement civil negat. Alguns exemples són Mujeres Migrantes Diversas –associació creada per treballadores de la llar i cures, feminista comunitària i proLGBTI– i Sindillar/Sindhogar, el primer sindicat independent de treballadores de la llar i de les cures de l’Estat Espanyol. De fet, “Migrotones”, un dels projectes de Sindillar està destinat a aglutinar la diversitat que uneix a les dones migrades des d’un mateix punt inicial: l’espai que comparteixen. Això ens ho explica María Rosa, activista, migrant, cuidadora i integrant de Sindillar. Per a ella, la discriminació cap a les dones immigrants és major per la mateixa raó que l’àudio que està circulant per WhatsApp, on es comenta que aquells països dirigits per dones, que només són el 5% del conjunt del país, han tingut un 60% d’eficiència major que els dirigits per homes: “Amb això vull dir que la discriminació cap a les dones no només succeeix en la població migrant, sinó també i essencialment, en la política”. Així mateix, un altre dels seus projectes és “Tejiendo mucho más que redes”, on les dones immigrants desenvolupen tasques de brodat i costura. La bona notícia és que durant el confinament aquests tallers han seguit en marxa, tot gràcies a la confecció d’unes nines de drap que són escanejables amb una donació de 5€. Es tracta d’una acció solidària que va destinada a totes les companyes que s’han quedat sense treball i no tenen cap mitjà de subsistència.

No hi haurà un abans i un després del coronavirus perquè per nosaltres no ha canviat res: només han empitjorat les condicions, les nostres consignes, com ara aconseguir papers per a totes i sense exigències de contracte.

A banda de tot això, les companyes de Sindillar també han creat unes pedagogies innovadores per a conèixer les diferents pràctiques jurídiques existents en l’àrea dels treballs de la llar i de les cures. Seguint les paraules de María Rosa, “l’objectiu és assessorar a les acabades d’arribar, perquè moltes vegades per idiomes o cultures són objecte de múltiples enganys per part de les institucions de l’estat i això les fa més vulnerables. Hem creat aquests serveis per posar-nos al dia sobre tots els canvis de normatives relatives a les injustes i absurdes exigències de la llei d’estrangeria, com ara la negació a l’empadronament o un contracte laboral de 40 hores i per un termini d’un any”. Per a ella, aquesta llei és una trava que porta a problemes de persecució i risc. I ara, davant de la pandèmia del Covid-19 i els ERTOS, s’està agreujant: “Tal com s’evidencia el discurs del govern, la nostra situació no canviarà en la mesura que no l’arranquem amb les lluites. Qui té dret a un ERTO? Les immigrants amb papers, el mateix que passa amb les ajudes i el tema de l’habitatge. No hi haurà un abans i un després del coronavirus perquè per nosaltres no ha canviat res: només han empitjorat les condicions, les nostres consignes, com ara aconseguir papers per a totes i sense exigències de contracte, o bé el dret d’empadronament sense domicili”, conclou la companya de Sindillar.