Tots passàvem les primeres setmanes del confinament cercant un espai obert al cel, un balcó o terrat per aproximar-nos a l’aire lliure. Durant aquell període els fenòmens dels núvols sobre Barcelona em semblaven particularment espectaculars, amb una varietat inèdita de combinacions en metamorfosi constant. Una tarda d’abril, després de les pluges del dia abans, un seguit de petits estratocúmuls negres s’enfilaven des del mar, ben separats, en direcció Montserrat, acariciant el cim de Montjuïc al seu pas (“cim” no és un terme habitual pels turonets com Montjuïc, però sovint el núvol fa la muntanya).

Els estudis han comprovat la hipòtesis: la baixada de contaminació atmosfèrica ha tingut efectes directes sobre el cel de l’àrea metropolitana. Hem vist taurons a la costa, senglars a la Diagonal, i l’aire sembla més fresc i viu, una percepció subjectiva corroborada pels mesuraments atmosfèrics. El cel de Barcelona és habitualment homogeni i desagradable —em baso en la mateixa ciència vulgar que ens ha convertit a tots en epidemiòlegs amateurs— a causa de l’efecte unificador de la humitat absorbida per partícules fines, com les que emet el gasoil, i així s’estén una calitja d’un rovell refractat per tota la ciutat. Després està el factor de l’escalfor generada per la maquinària urbana, amb l’asfaltat i els sistemes de refrigeració i calefacció que encalenteixen l’aire amb uniformitat, mentre es radia tota l’escalfor cap amunt. Un cel monòton i opressiu. Els experts diuen que els nivells baixos de micropartícules, naturals o no, poden afavorir la formació de núvols, mentre que les metròpolis altament contaminades neguen les condicions bàsiques de la seva creació (sobretot la formació del cumulonimbus).

És difícil confirmar si aquests mesos han sigut beneficiosos per als núvols barcelonins. També podria ser un fenomen específic de la primavera: mesos en els que normalment es produeixen una major diversitat de núvols, amb dies agitats després de fronts benèvols, tempestes malhumorades que baixen del Pirineu, pluges intenses, i sant tornem-hi! Passo sovint per Montjuïc i puc constatar que la vista del Montseny des de Miramar és sempre més espectacular cap a finals d’abril, quan el cel cristal·lí després d’una tempesta revela l’última nevada lluenta sobre els Tres Cims.

La proposta de Ruskin era literal: detallava l’alteració dels patrons del clima anglès de les dècades anteriors, amb el predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol

Per mesurar correctament l’efecte del confinament sobre els núvols de Barcelona, els estudiosos els haurien d’haver documentat durant anys —tot i que dubto que a algú li pugui interessar la freqüència estadística d’un cirrocúmul per dia i lloc. Tampoc es podria repetir el que feia en John Ruskin durant els cinquanta anys previs a la seva conferència famosa sobre el núvol de tempesta del segle XIX (“The Storm-Cloud of the Nineteenth Century”). Ara tenim planímetres; Ruskin feia servir l’ull, exercia les seves habilitats d’observació, que defensava com a científicament precises davant del seu públic, reunit a la London Institution l’any 1884. Molts assistents hi anaven per escoltar una exposició metafòrica, que el núvol de tempesta representés un missatge polític (“el vent de la revolució bufa, la tempesta està a l’horitzó”, escrivia Alexis De Tocqueville, poc abans de les revolucions del 1848). En canvi, la proposta de Ruskin era literal: detallava l’alteració dels patrons del clima anglès de les dècades anteriors, amb el predomini d’una calitja contaminant que tapava el sol, el resultat de la combustió intensa de fuels com el carbó per la indústria i la calefacció.

Ruskin va escriure un dietari sobre el cel durant dècades, amb descripcions més ajustades al seu perfil de crític d’art que a qualsevol manual de meteorologia: els imaginava com a pinzellades, amb ombres, efectes difusors i una paleta diversa de colors. Abans, a Modern Painters (1843-1860), ja havia descrit un efecte de núvols, associat amb un cert tipus de pluges matinals, que ni J. M. W. Turner sabria pintar. S’ha opinat, amb raó, que els cels que distingeixen els quadres d’en John Constable i el mateix Turner, pintors de la primera meitat del segle, no haurien sigut possibles amb les atmosferes carbòniques que vindrien després. Pintura, doncs, i geografia política, un nexe també present a altres moviments paisatgístics de l’època.

Cap altre pensador ha escrit tan sobre el cel i els núvols, amb aquesta unió de ciència popular i estètica. A un article recent (a Núvol, precisament), l’Albert Ventayol argumenta que els inuit no tenen tantes paraules per anomenar la neu com es diu popularment, de la mateixa manera que els catalans, “si no treballem en l’àmbit de la meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols segurament ens diu ben poca cosa”. La frase em sobta, perquè jo conec la majoria de noms de núvols. Els tinc memoritzats des de ben jove: assegut a classe a l’escola primària a Vancouver, els veia desfilar diàriament per la finestra, just arribats del Pacífic, l’acompanyament eteri del meu somiar despert (i ben al contrari, mai ens ensenyaven cap paraula de les llengües indígenes canadenques, com seria el inuktitut dels inuit). Ruskin no utilitza gaire els termes precisos pels núvols, però el que realment sorprèn és que no esmenta el carbó ni un sol cop, i això que la combustió del carbó era prevalent a Londres i a tota Europa durant els últims dos terços d’aquell segle i ben entrat el XX, quan es reemplaçava paulatinament pel gas.

Els historiadors del clima que llegeixen a Ruskin ara valoren la seva precisió i asseguren que les seves descripcions corresponen a condicions versemblants. Alguns l’elogien com a un dels pioners de l’ecologisme. És curiós, pel contrari, que Ruskin atribuís els canvis observats al “fum” o al “sutge” (soot, en anglès), o bé parlés metonímicament de les xemeneies industrials que l’escopien; tot això ho contrastava amb les condicions que havia observat prèviament, a la seva joventut, o que encara visionava en aquells dies excepcionals que trencaven la capa sulfúrica que sufocava a Londres, contrastos que percebia des de l’última planta de la casa del seu pare a Herne Hill, al sud de Brixton. La imatge literària de la boira de Londres —a Dickens, a Conan Doyle o a la ciutat que visita el compte Dràcula de Stoker— té relació directa amb aquesta fase de l’Antropocè.

L’assaig de Ruskin es un clàssic primerenc de consciència climatològica, tot i la manca d’arguments que ara tipificarien el camp. Una de les diferències és que Ruskin no fa propostes per canviar les coses; sembla que dubti de la nostra capacitat per alterar el paradigma. Tampoc identifica la contaminació com a causa de les malalties i la mortalitat. No és derrotista, és nostàlgic, una característica típica de bona part del primer socialisme britànic. Prioritza la resposta moral individual: “Tant si podeu afectar els signes del cel com si no, podeu canviar els signes dels temps. Tant si podeu fer tornar el sol com si no, podeu tornar amb seguretat la vostra alegria i la vostra honestedat”.

A Ruskin el preocupa la dignitat de l’individu i la integritat humana fonamentalment lliure, no pas esclavitzada; per això defensa el treball no-alienat davant d’un capitalisme industrial monòton i uniformitzant.

A Ruskin el preocupa la dignitat de l’individu i la integritat humana fonamentalment lliure, no pas esclavitzada; per això defensa el treball no-alienat davant d’un capitalisme industrial monòton i uniformitzant. Denuncia l’escletxa entre la modernitat i les virtuts de la naturalesa, però es centra en la capacitat de l’individu per respondre-hi: “És possible que no pugueu dir als vents: ‘Pau; estigueu quiets’, però podeu deixar la insolència dels vostres llavis i la molèstia de les vostres pròpies passions”. El plantejament de Ruskin és una mena de mindfulness social-cristià.

Avui dia no aniríem gaire lluny amb aquesta manera de tractar la crisi atmosfèrica, ni tampoc sabríem resumir els reptes amb un símil tan rude com el núvol de tempesta, fosc i solitari. No tenim una única imatge per al desastre, si no moltes, i en evolució constant: de fet, el desastre supera els símils. Com ens recorda constantment la Thunberg, no tenim cap més opció que llegir l’Informe IPCC i “donar suport a la ciència”, el que implica un esforç herculi de documentació tècnica com a complement de la dedicació activista.  Si contrastem l’any passat i aquest, veiem de quina manera governs i ciutadania han trobat més fàcil respondre amb urgència als models predictius dels epidemiòlegs que als models dels climatòlegs, que ens avisen d’un punt irreversible en l’escalfament del planeta. Són models igual de rigorosos, però el segon té més fortalesa econòmica, ja que es fonamenta en la sostenibilitat ben entesa. Potser el trop de la pandèmia està més arrelat al cervell humà que el trop del col·lapse mediambiental, o potser és alguna cosa més.