Aquests dies de protestes, com tants d’altres, estem sortint al carrer. Sempre intentem anar acompanyades i tenim en compte que qualsevol aglomeració pot ser una allau de gent, ja que en el moment que la policia decideixi que no hem de ser allà, faran el que millor saben fer, i, segons el meu parer, no és protegir-nos. Aquest cop, però, sento que la policia ja no aconsegueix enganyar ningú, com sí ha passat en moments anteriors, i estan demostrant que són terriblement violents i que mai seran “la nostra” a força de buidar ulls amb projectils prohibits i sembrar el caos.

Mai m’he sentit segura davant una persona a qui no sé del cert qui li ha atorgat una autoritat superior a la de la resta de forma desproporcionada. M’és igual si en català o en castellà. Ja no diguem si la cobreixes d’armes i jo l’únic que tinc és roba negra per semblar més dura del que sóc i unes vambes per córrer. Si vull identificar-ne algun, a més, necessito una lupa per a trobar el seu número en alguna banda d’aquella armilla-armadura.



Poques vegades respondran davant la justícia de la mateixa manera que ho hauré de fer jo, i ni molt menys, de la mateixa manera que ho fa, per exemple, una persona de diferent raça o indocumentada. Tenen l’Estat de la seva banda, que legitima la seva posició. Just aquests dies, els joves d’Alsasua han rebut condemnes de fins a 13 anys per una baralla de bar i, alhora, dos guàrdies civils acusats d’obligar a clients, també d’un bar (#thisisspain), a posar-se bales a la boca han estat absolts.

La seguretat, sens dubte, no me la donen els cossos de seguretat. Aquests han perseguit, literalment, a persones qui estimo, inventant, empresonant, atonyinant i vexant. La seguretat me la donen els meus cercles. Ens cuidem (fins i tot quan no hi ha revolució als carrers), només per garantir que hem arribat a casa; que el taxista (si és que ens podem permetre un taxi a la nit) ens ha deixat al portal; que aquell home que ens seguia i cridava coses obscenes, ens ha deixat en pau; que ens interessem per la salut mental i les emocions de l’altra i ens diem bon dia cada matí per comprovar que aquest món no ens està destrossant lentament o que, almenys, no estem soles davant tot plegat. A mi em cuiden les meves amigues.