La millor arma contra les retallades de drets és no callar. Respondre amb arguments als discursos racistes en qualsevol àmbit contribueix a anar capgirant el discurs.

David Bondia és professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona i, des de l’any 2015, president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Bondia considera que “estem vivint un moment de regressió en matèria de drets humans”, com demostren “des de la Llei Mordassa als atacs contra la llibertat d’expressió o l’alarma social creada al voltant dels MENAS, que no són menors estrangers no acompanyats, sinó que des del moment que són aquí són els nostres menors, i ens n’hem de fer càrrec com a societat”. Des de l’Institut de Drets Humans, l’expert denuncia també “les constants vulneracions de drets que pateixen les persones immigrants”, que darrerament s’enfronten, a més, “a una campanya mediàtica injusta que les associa amb la criminalitat i la delinqüència”.



Els drets humans estan garantits per a tots els ciutadans i ciutadanes?

Una cosa és la garantia i una altra l’aplicació, perquè s’està desvirtuant el concepte de ciutadania i això pot tenir greus conseqüències a nivell social. El concepte clàssic de ciutadania diu que ciutadà és qualsevol persona que viu en el territori d’un Estat, i des del moment en què es comença a distingir entre immigrants i ciutadans, tant en les lleis com en els discursos, s’estan introduint barreres que només responen a uns interessos polítics determinats.

Què podem fer com a ciutadans si volem revertir aquesta situació?

No callar. Cada cop que callem davant qualsevol atac als drets de les persones immigrants estem fent un retrocés, i respondre amb arguments als discursos racistes en qualsevol àmbit contribueix, tot i que potser no ens n’adonem, a anar capgirant el discurs. I més tenint en compte que existeixen una sèrie d’arguments molt estesos contra les persones immigrants que són falsos.

Per exemple?

No és veritat que tenen més drets pel fet de ser immigrants, un discurs que ha quallat de manera preocupant. Els immigrants tenen drets pel fet de ser persones, com els tenim tots i totes, i una protecció suplementària per la situació de vulnerabilitat en què es troben. Tampoc no és cert que col·lapsen la sanitat pública, perquè de fet la fan servir molt poc, ja que les seves dinàmiques laborals no ho solen permetre. També és fals el típic argument de que no hi ha recursos per a tothom. Sí que n’hi ha. Que els recursos de què disposem no es destinin a protegir els drets humans és l’arrel real del problema.

És, de fet, un argument que han assumit també algunes formacions polítiques.

Sí, i que en moltes ocasions ha estat adoptat precisament per les persones més vulnerables, que d’alguna manera senten que estan lluitant pel mateixos recursos, pel mateix tros del pastís, amb persones en una situació de vulnerabilitat molt semblant.

Com s’han d’optimitzar aquests recursos?

És una obvietat, però és fonamental la inversió en drets humans, sabent que els drets humans són molt costosos: habitatge, salut, educació… No té sentit tenir una educació pública amb limitacions i invertir els diners en concertades, perquè no tothom les pot pagar i perquè això ens desvia de l’arrel del problema. És molt important tenir en compte que els Estats no es poden gestionar com si fossin empreses: invertir en drets humans és car i no és profitós, però mai no hauria de ser una prioritat per als Estats treure un rendiment de les seves inversions.

Parlant d’educació, la creació d’escoles ghetto en determinades zones suposa també un prejudici per a les persones immigrants. Com es reverteix aquesta situació?

La creació d’escoles ghetto de vegades té a veure precisament amb les dificultats d’empadronament de les persones immigrants en alguns ajuntaments, i cal recordar que en molts casos ni tan sols poden votar. El barri del Poble-sec és un bon exemple de com una escola, l’escola Poble-sec, agrupa pares i mares d’orígens diversos arran de la voluntat d’un grup de famílies del barri d’inscriure els seus fills en una escola tradicionalment segregada, que ha esdevingut un espai divers que suposa un bon reflex de la realitat social del barri. És el que ha de ser l’escola pública, perquè en definitiva aquesta realitat enriqueix a tothom.

Combatre la segregació no hauria de ser una tasca de les administracions?

Sí, però no hem d’oblidar que com a persones també podem fer coses i que no tot ha de recaure en mans de les administracions. Nosaltres també tenim responsabilitat, bàsicament perquè al final tots aquests gestos ens beneficien: el futur de la societat és la diversitat, perquè el que de debò enriqueix una cultura és sumar-se amb les altres.

Què opina, doncs, de certs discursos identitaris que assenyalen que la multiculturalitat pot fer perillar les cultures minoritàries, com ara la catalana?

Que és fals. El català no desapareixerà, al contrari: la diversitat ens farà més grans.