L’esport està envoltat de milers d’estereotips. Al llarg de molts anys, aquests estereotips han servit d’excusa per rebutjar que alguns col·lectius juguessin a determinats esports; especialment a les dones, que durant generacions no han pogut jugar als esports que eren per nois.

Si bé avui dia aquesta concepció masclista s’està erosionant, encara queda llarg camí per recórrer, en alguns esports més que en altres. El rugbi és un d’aquests casos.

Per entendre millor aquest esport i les seves seleccions femenines, hem parlat amb la Marina Pérez, jugadora de rugbi femení del Barça. El primer que ens explica la Marina és que la concepció de què el rugbi només el juguen homes alts i amples com armaris és totalment falsa. “Tots els cossos són vàlids per jugar; malgrat els prejudicis envers aquest esport, el rugbi és molt inclusiu”. La complexió de les jugadores no és el que determina al final una victòria o una derrota. Al final, la tècnica i la coordinació entre les jugadores és més important que la força bruta.



No obstant això, si ets un home armari tens més possibilitats de triomfar. Hi ha diferències entre el rugbi masculí i el femení? Els equips són mixtes fins als 16 anys, i després es divideixen. El problema que trobem al FCB és que no hi ha equip de rugbi femení. Així doncs, les noies que porten tota la vida al Barça han de marxar a un altre club, mentre que els nois poden continuar a l’equip oficial masculí. Per tal que les noies també poguessin seguir jugant amb els colors blaugrana, l’Associació de Veterans de Rugbi del FCB (AVRFCB) va crear un femení dins la mateixa associació, a fi que les noies seguissin al FCB d’alguna manera. “Tot i que seguim lluitant per arribar al FCB, encara no ens han acceptat com al femení oficial de rugbi del club, i això econòmicament es nota molt”.

Hi ha més desigualtats. Que el rugbi es vegi com un esport tan violent i estereotipat també implica traves als equips femenins a l’hora d’aconseguir noves jugadores. “És més fàcil que nosaltres des de l’equip arribem a les noies que no pas que les noies arribin a nosaltres, això es deu al fet que la societat ens ha inculcat unes idees que fa que ens tanquem portes a experiències enriquidores, i és molt difícil trencar aquestes barreres i empoderar”.

L’altre gran obstacle a superar és la barrera de la professionalització. En ple 2020, l’únic país que compta amb una selecció femenina professionalitzada a temps complet és el Regne Unit, una fita que a Espanya encara no s’ha aconseguit. Aactualment, per una dona és gairebé impossible guanyar-se la vida únicament jugant a rugbi. “És injust que tu estiguis treballant i esforçant-te tants anys com l’equip masculí i que al final ells puguin viure d’això i tu no”, denuncia la Marina. La impossibilitat de professionalitzar-se a temps complet fa que, in extremis, moltes jugadores es trobin obligades a abandonar l’esport perquè combinar-lo amb una altra feina resulta insostenible.

Malgrat aquesta discriminació moltes noies continuen jugant al rugbi i parlen, com Marina, amb passió del seu esport. El rugbi és molt més que exercici físic. Com molts altres esports d’equip, les jugadores troben en el joc un espai de cohesió i pertinença. La Marina també explica que ella al rugbi ha trobat un lloc on se sent motivada i empoderada per les mateixes companyes. “Dins del camp ens motivem i ens animem les unes a les altres a lluitar sempre, i aquesta confiança en nosaltres mateixes després ens l’enduem també fora del camp”.

De fet, això de la força bruta és una altra concepció errònia. “És molt fàcil confondre un placatge amb una hòstia, però no és el mateix”, puntualitza la rugbista. Si bé un placatge no deixa de ser un cop i un pot rebre mal, darrere de cada placatge hi ha molta tècnica i precisió, així com una estricta regulació sobre què està permès i què no. L’esport és, una vegada més, més just que els seus directius.