Precarietat? Als 18 vaig marxar del poble i vaig venir a la ciutat. Els primers anys només em podia permetre compartir habitació, per sort, amb una amiga (i sovint, la seva parella). Zero intimitat i episodis de tota mena, però almenys ens ho preníem amb humor. Ja feia dos anys que treballava els caps de setmana a un restaurant del poble, i com que al pis no ens podíem permetre una rentadora, aprofitava i portava la roba a casa dels pares per rentar-la. Així, el diumenge nit, el tren s’omplia de gent que com jo tornàvem havent aprofitat l’abastiment familiar com si a Barcelona no hi hagués botigues: amb la maleta plena de roba neta i de menjar i tuppers de la mama (que en el meu anecdòtic cas, eren fets pel papa).

Amb sort, vaig trobar també un treball (extremadament mal pagat i inestable) de substitucions d’extraescolars d’anglès a escoles de tota Barna que podia combinar amb els estudis i el restaurant. Òbviament, a cap d’aquestes feines tenia contracte ni cotitzava. Al cap de poc vaig entrar al meravellós món de captació de socis per les ONG al carrer, on tampoc cotitzava ni m’acostava a un sou digne o estable. El que vaig trobar però, va ser gent que, com jo, vivia com podia i se les empescava totes per arribar a final de mes en aquesta urbs nostra: colant-se al metro, reciclant menjar, etc.



Més exemples? Durant uns anys vaig viure a una habitació sense porta (una cortina del Senegal preciosa ocupava el lloc on aquesta hauria d’haver estat) i una de les parets era una finestra que donava a l’habitació d’una companya de pis. Una bona època també vaig haver de fer malabars amb els estudis i 3 feines: el restaurant, un forn amb jornades interminables i una parada al mercat del meu poble. Una vegada, em van donar una beca Erasmus, i vaig haver de tornar diners perquè una fórmula matemàtica va decidir que havia cobrat massa (200 euros al mes durant cinc mesos per viure a Anglaterra? Clarament vivia per damunt les meves possibilitats).

Trobar feina pagada amb dignitat ha estat un impossible i en contades ocasions he tingut el privilegi de considerar-me mileurista. Amb tot, jo vaig tenir la sort d’anar combinant feines i estudis (que els meus pares van poder ajudar-me a pagar) i no puc deixar de pensar que hi ha gent que ho ha tingut i ho té molt pitjor. Sóc una privilegiada, però alhora no vull deixar de criticar un sistema laboral corcat que ens explota i ens obliga a acontentar-nos amb feines precàries, sense ni tan sols poder somniar a tenir un habitatge o crear una família, i on fem hores extres fins a les 12 de la nit, per què, si no, la feina no surt. Cobrant-les? Per descomptat que no.