Vull aprofitar aquesta columneta per situar al meu pedestal personal (i ara públic) una sèrie que des d’adolescent he tingut la sort d’adorar en família: Gilmore Girls. Ja fa uns mesos us parlàvem del test de Bechdel, que para atenció a la representació desigual dels personatges femenins a la ficció. Per superar el test, a la pel·lícula o sèrie, han de sortir com a mínim dos personatges femenins, aquests han de parlar entre ells, i la seva conversa ha de ser sobre quelcom que no sigui un home.

Sembla senzill de passar, però molta de la ficció que consumim avui en dia, no aprova el test. Tot ha d’anar sobre ells sempre: les seves aventures, com salven o destrueixen el món, i nosaltres només hem de parlar sobre ells i de l’amor romàntic mentre lluïm “tipet”.



Però resulta que hi ha qui aposta per fer algunes cosetes diferents, i Gilmore Girls n’es un bon exemple. Aquesta sèrie de set temporades, creada per Amy Sherman-Palladino, sempre em va agradar i divertir, encara abans de saber que portava dins una cosmovisió feminista amb ganes de rebentar el patriarcat. Hi ha sèries que amb els anys han envellit malament; sèries com Friends, amb poquíssima representació de la diversitat o comentaris gordofòbics, o How I met your mother, amb estúpides bromes masclistes i una obsessió constant per l’amor romàntic, han anat caient del meu llistat de referents (encara que pugui seguir mirant-les sense que ningú em vingui a retirar el carnet de feminista), però aquesta sèrie, cada cop que l’he tornat a mirar, ha passat el meu propi test.

La protagonitzen una mare jove d’uns trenta anys i la seva filla adolescent a qui va haver de criar en solitari després que decidís marxar de casa. En destacaria les converses entre elles, plenes de diàlegs ràpids amb referències tant cultes com absurdes i d’estar per casa; els personatges femenins complets i complexos sense la necessitat de centrar la seva trama o motiu vital en l’amor; la perspectiva comunitària d’un poble estrambòtic però avesat a les cures i la tafaneria per parts iguals, i les complicades relacions familiars amb un eix de classe que, tot i que no es critica directament, es recull en les diferents experiències vitals dels personatges corals. Total, que la mireu i ja opineu després.

Ah! I per si voleu més, la mateixa creadora té la també genial i premiada The Marvelous Mrs. Maisel, en la que s’acompanya a una dona que s’acaba de separar i que comença a provar sort en l’stand up comedy al Nova York de finals dels anys cinquanta. Un món que, no cal dir, està ple d’homes i on les dones no haurien de fer riure, ni de fet res que no sigui complaure al marit i a la família. Divertida i fàcil de mirar. Vinga, teniu deures.