Castellano

“No entenc per què em cremes la pell, m’arrenques els cabells, em deixes sense dents”, canta la  veu de Maria Rodés. “Fa un temps que em miro i no em conec, que em sento i no m’entenc”,  responen Santi Balmes i Joan Dausà.

Aquests crus versos expliquen una història de violència i  desconnexió, però cap dels tres músics que la interpreten es representa a si mateix. Una  ballarina entre plàstics protagonitza el videoclip, i amb aquesta informació visual es fa més fàcil  entendre la metàfora. La veu de Rodés simbolitza l’angoixa del planeta, i les paraules del cantant  de Love of Lesbian són la nostra reacció davant la crisi climàtica.

La conclusió és clara a la  tornada: “Hi ha d’haver una altra manera de viure”. Aquesta preciosa cançó ha sonat més de  vint vegades al meu Spotify, i m’he emocionat en cada una d’elles. Podria convertir-se en un  himne ecologista, penso. Quina ràbia que el logo d’Estrella Damm que l’acompanya a tot arreu  la converteixi en un anunci.



ACTE I

El màrqueting de Damm no és un greenwashing qualsevol. Al seu costat, queden ridículs els pamflets de les elèctriques amb molins de vent, molt color verd i un missatge tipus ‘estem  compromesos amb el planeta’ o ‘junts ho aconseguirem’. Al web d’Estrella, es passa de la  poètica a la concreció, i la sostenibilitat hi té un lloc privilegiat. Allà s’expliquen totes les seves  iniciatives per ser més verds, que no són poques, i fins i tot presenten una guia d’entitats que  treballen per a la preservació del Mediterrani i la seva biodiversitat. Serà que s’ho creuen de  debò? Els he jutjat massa aviat només per ser una gran empresa? Aquí va un repàs de 5 mesures  de sostenibilitat que destaca Damm… i dos petits ‘però’.

Damm elimina les anelles de plàstic dels sixpack de cervesa

Des del passat mes de desembre, l’encarregat de mantenir unides les llaunes és el cartó biodegradable. Per a Miguel Ángel Soto, responsable de les campanyes d’empreses de Greenpeace, és una novetat que constata que “la pressió social ha forçat a imaginar envasos amb menys plàstic”. És a dir, un canvi que “forma part del moment”. Per ara, sembla que tot bé.

Damm instal·la 349 punts de reciclatge de llaunes… però segueix a Ecoembes

Damm no només es preocupa pel plàstic, ja que també ha instal·lat 349 compactadores de llaunes al llarg de la costa mediterrània. Andreu Escrivà, divulgador ambiental i autor de ¿Y ahora yo qué hago? Cómo evitar la culpa climática y pasar a la acción (Capitán Swing), creu que és normal que l’empresa necessiti donar-li importància al seu residu: “Una cervesa mola mentre te la beus. Però quan te l’acabes és un residu que fa falta convertir en una cosa més amable. Per exemple, desapareixent en compactadores de llaunes o percebent que no és tan dolent gràcies a les anelles de cartó. Totes aquestes millores són gestos positius però cosmètics. Es confon molt l’impacte ambiental d’un producte amb la gestió del seu residu”.

Mentrestant, Damm forma part també d’Ecoembes. Ecoembalajes España S. A. és l’única entitat que gestiona el reciclatge sota el Sistema Integrat de Gestió (SIG) a Espanya. Participar-hi és la manera que tenen les empreses productores d’envasos de complir amb la seva responsabilitat legal de gestionar els envasos que treuen al mercat. Però aquest model és molt qüestionat des de posicions ecologistes. A Greenpeace consideren que “només pertànyer a Ecoembes posa a una empresa al lloc de la mentida, ja que no fan el que diuen que fan”. Segons una recerca de l’ONG de 2016 només el 24,6% dels envasos de plàstic es recuperen, mentre que segons xifres d’Ecoembes el reciclatge de plàstic arriba al 66% en el mateix període. Existeixen poques dades per saber qui menteix en tot això, ja que les xifres oficials se solen elaborar precisament a partir del que calcula Ecoembes. En 2019, el govern de les Illes Balears va fer el seu propi estudi i va concloure que només un 25% dels envasos lleugers generats -els del contenidor groc- arriben a les plantes de reciclatge, mentre que el 56% va a la incineradora i el 19% a l’abocador.

Menys aigua? Segur?

Segons es desprèn de l’Informe Anual Damm 19, la companyia fa esforços per reduir tant els  materials com les matèries primeres necessàries per a fabricar la cervesa. Les últimes xifres  disponibles indiquen que per fer un litre de cervesa fan falta 173 grams de matèries primeres  (malt, arròs, blat de moro…) i 118 grams de materials (vidre, alumini, acer…), a més de molta  aigua. Concretament, 4,33 litres. El director d’optimització d’energia i de medi ambient de  Damm, Juan Antonio López Abadía, explicava això en una entrevista al digital Merca2: “En 10  anys hem aconseguit reduir en un 37% el consum d’aigua”. La companyia també destaca com a  assoliment mediambiental que ha començat a calcular la seva petjada hídrica, així com la seva  petjada de carboni.

Per a Andreu Escrivà, la diferència entre la despesa de materials per litre de cervesa i la despesa  total de materials és fonamental. L’explicació està en la Paradoxa de Jevons. Aquesta observació  científica explica que, encara que sembli contradictori, els augments d’eficiència poden generar  un augment en l’ús total de recursos: “Es poden produir més coses amb menys materials. Això  fa que sigui més rendible i, en general, es fabriqui més. Com a conseqüència, és més probable  que la millora provoqui un còmput global d’impacte ambiental major, no menor”, explica  Escrivà. El divulgador posa com a exemple d’aquesta dinàmica als cotxes: “Ara són més eficients  que mai, però en conjunt, com que n’hi ha molts més, consumeixen més gasolina que mai”.  Resulta que aquesta preocupació és pertinent en el cas que ens ocupa. Segons l’informe de  l’Estat d’Informació No Financera 2019 de la companyia, Damm va gastar 5.899.580 metres  cúbics d’aigua l’any 2019, és a dir, un 5,6% més que al 2018.

Proximitat per a més de 120 països

Una altra cosa que es destaca al web d’Estrella és que les matèries primeres són “100% naturals  i de proximitat”, però aquesta proximitat depèn una mica d’on et beguis la cervesa. Cal tenir en  compte que, segons el seu propi informe, les marques de Damm “són presents en més de 120  països” i en l’últim any han obert nous mercats a Nigèria, Trinitat i Tobago o les Maldives, entre  altres.

Fins i tot si només tenim en compte la proximitat entre el cultiu de matèries primeres i la  fabricació de la cervesa, sorgeixen alguns dubtes. La web de Damm diu que “treballem amb  agricultors locals mediterranis”, però no explica quina part dels ingredients de Damm són  d’aquests agricultors, ni tampoc què s’entén per ‘agricultor local’.

Al web informatiu sobre la Complot IPA, una cervesa minoritària del grup Damm, sí que hi ha  una referència més concreta. En aquest cas, ens asseguren que està feta “amb el llúpol de Prades”, una localitat de Tarragona. Després de nou scrolls dedicats a explicar la relació  entre el poble de Prada de Conflent i la Complot IPA, aclareixen que el llúpol tarragoní és només  un dels 8 tipus de llúpol utilitzats en la cervesa. No és d’estranyar, ja que segons dades del  Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació el cultiu d’aquest cereal a Espanya no cobreix la  demanda nacional. El 98% de la producció es dedica a la indústria cervesera, i tot i això fa falta  importar unes 870 tones anuals, gairebé el mateix del que Espanya és capaç de produir.

Energia 100% renovable… segons un certificat

Tota l’energia elèctrica que compra Damm per a les seves fàbriques té un certificat d’energia  renovable. No obstant això, a Espanya no existeix una comercialitzadora que només vengui energia realment 100% renovable. Tota l’electricitat es distribueix per la mateixa xarxa de  distribució nacional, sigui quin sigui el seu origen. És a dir, Damm no pot garantir que tota la seva  electricitat sigui realment renovable, però tu tampoc, encara que posi això a la teva factura de  la llum.

Però més enllà de l’energia que compra, Damm també genera energia renovable  d’autoconsum a la seva fàbrica del Prat: 3.963 MWh d’un total de 381.696 MWh gastats  anualment per fabricar cervesa. En altres paraules, el que es produeix amb energies renovables  al Prat és només un 1% de la despesa real.

ACTE II

A aquestes alçades de l’article potser penseu que, malgrat els punts febles, almenys Damm ho  està intentant. Que als ecologistes mai res els sembla suficient. “Bé, és que no és suficient  perquè el repte de l’emergència climàtica és molt més descomunal del que es sol pensar”,  respon Andreu Escrivà: “Pensem que és una cosa d’ossos polars mentre tenim milers d’informes  de milers de científics que apunten al fet que estem en una cruïlla molt perillosa per a la  humanitat”.

Llavors, pot arribar a ser sostenible una gran empresa? Escrivà creu que “si algun dia existeix  una cervesera realment sostenible, no caurà del no-res”, sinó que haurà passat per un procés com el que Damm comença. Bé doncs, anem lents però en la bona direcció? “El planeta va camí  del col·lapse mentre les empreses continuen fent gestos”, es queixa Soto, de Greenpeace. “Un  model de negoci basat a produir més i vendre més cada any no es pot aguantar”, afegeix Escrivà.  Llavors, quina cervesa compro quan vagi al súper? Aquesta és potser la pregunta menys  important quan et plantegen una crisi civilitzatòria.

En qualsevol cas, doneu-me unes línies més, perquè les llacunes en la consciència ecològica de  Damm es converteixen en forats negres quan posem la lupa sobre els seus propietaris. Us  presento a la família Carceller.

Protagonistes d’una de les majors evasions fiscals d’Espanya

Demetrio Carceller Arce és el president executiu del Grup Damm. És també net d’un ministre  franquista d’Indústria i Comerç -dada difícil d’ignorar encara que no tingui massa a veure amb  l’ecologia-, fill de Demetrio Carceller Coll i hereu de les fortunes de tots dos. El 2016, els dos  Demetrios van arribar a un acord amb la Fiscalia Anticorrupció per pagar una multa de 92,3  milions d’euros. A canvi, no van complir les penes de 42 i 14 anys de presó que se’ls demanava  respectivament. Amb el pacte, es va considerar provat que tots dos van col·laborar per a simular  que el pare vivia fora d’Espanya. D’aquesta manera, podien desviar els seus guanys a paradisos fiscals com Panamà. En total, 13 delictes contra la hisenda pública, incloent frau en els impostos  de l’IRPF, de patrimoni i de successions. “El primer manament per a ser sostenible és pagar tots  els impostos que corresponen al teu país”, opina Andreu Escrivà. “Sense això, l’Estat no pot  invertir en polítiques de transició ecològica. És molt més important això que canviar una qüestió  logística”, conclou l’ambientòleg.

Malgrat la multa, els Carceller continuen apareixent a la llista  Forbes de famílies més riques d’Espanya. A l’edició de 2020, se situen en el lloc 37 del rànquing,  amb un patrimoni aproximat de 1.200 milions d’euros. Gens malament. Es podria pensar que l’evasió fiscal és cosa del passat, i que ara els Carceller s’han pres de debò  la crisi climàtica. Encara que Demetrio aclareixi en la seva carta del darrer informe executiu que  “la sostenibilitat i la responsabilitat social formen part de l’essència de Damm des dels orígens”,  més endavant el mateix informe detalla un compromís creixent amb el medi ambient. Doncs la  veritat és que…

Els Carceller tenen una petroliera

That escalated quickly, efectivament. Demetrio Carceller és propietari des dels anys 90 de DISA Corporación Petrolífera, S. A. Es tracta de la quarta major xarxa de gasolineres d’Espanya, només  per darrere de Repsol, Cepsa i BP. De fet, és qui té la llicència per a explotar les gasolineres de  la marca Shell a Espanya i posseeix unes 600 estacions de servei al conjunt de l’Estat. És un negoci  en expansió, ja que a l’agost de 2020 DISA va adquirir la portuguesa PRIO -incloent 247  gasolineres més a Portugal- i es va iniciar en el mercat petrolier de l’Uruguai.

Però la cosa no acaba aquí. Els Carceller utilitzen DISA com a empresa matriu per a controlar les  seves accions a Damm. Segons eldiario.es i a data de 2019, la participació de DISA a Damm  arribava al 35%. En conclusió, encara que en el fons ambdues són part del mateix negoci familiar,  a nivell formal Estrella Damm és propietat en un 35% d’una petroliera. Potser no ens feia falta  una connexió tan explícita per a adonar-nos que aquella cançó preciosa del principi sí que era  greenwashing.

ACTE III

Si amb aquest article t’estàs sentint culpable per beure Estrella, ho sento, l’he escrit malament.  Si Damm deixa de vendre llaunes d’alumini d’un sol ús, algú es menjarà la seva quota de mercat.  Si ‘cancel·lem’ a Damm per tot això de la petroliera, Heineken o San Miguel pensaran en la seva  campanya per a dir-nos que ells sí que són Eco de debò. T’imagines que ens intentessin vendre  cervesa dient-nos que ‘a la nostra fàbrica, ningú treballa més de vuit hores al dia’? La millor  manera de fer que una empresa sigui sostenible és obligar-les a totes a ser-ho. Però per aconseguir això fa falta ser ciutadans, a més de consumidors.