Estaria bé mirar una mica més enllà dels interessos d’un sector que mercantilitza una necessitat bàsica com és l’habitatge

Les ciutats ens atrauen, com un nucli amb força de gravetat. Potser hi busquem una vida millor, social, cultural i diversa, on sentir l’estímul de les possibilitats infinites. O potser hi anem per necessitat; per a sobreviure.



Sigui com sigui, les xifres són clares: l’any 2050 el 68% de la població mundial viurà en grans ciutats. Donar resposta a aquesta demanda residencial creixent, i sobretot fer-ho d’una manera equitativa, inclusiva i sostenible, serà un dels grans reptes a abordar des de la política, l’arquitectura i l’urbanisme.

A Barcelona, l’especulació immobiliària, el turisme desbocat i l’existència d’un percentatge insuficient d’habitatge social —i irrisori respecte a altres ciutats europees— han fet de l’accés a l’habitatge una de les nostres principals preocupacions, especialment entre els més joves. Han venut la nostra ciutat i ara en paguem les conseqüències.

Les solucions són múltiples i complementàries. Per començar, necessitem ampliar el parc públic residencial, a tot arreu i per totes les vies possibles. Per una banda, és fonamental apostar per un habitatge social d’acupuntura. Aquell que s’insereix a tots els districtes i barris ja consolidats —i no només a unes zones concretes i apartades—, per tal de preservar els teixits veïnals i fomentar la diversitat. Volem tenir un lloc on viure, sí, però també que pugui ser a qualsevol punt de la ciutat. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha presentat una proposta pionera a l’Estat: les promotores privades que vulguin construir o rehabilitar edificacions de més de 600 m2 n’hauran de reservar el 30% per a habitatges protegits.

Com era d’esperar, aquesta mesura ha rebut l’oposició del sector immobiliari. Però estaria bé mirar una mica més enllà dels interessos d’un sector que mercantilitza una necessitat bàsica com és l’habitatge i que precisament ens va abocar a la crisi econòmica. I la prova la trobem a París, Londres o Nova York, on fa anys que apliquen aquestes polítiques de reserva d’habitatge assequible amb èxit.

Per altra banda, també cal detectar i projectar nous barris; grans intervencions urbanístiques com plaques sobre el mapa que puguin consolidar-se pel seu potencial. Zona Franca podria ser una d’elles. El 2018 es conceptualitzava un pla per a la creació d’un miler de pisos per a mil·lennistes a La Marina del Prat Vermell, i el Consorci de la Zona Franca treballava en nous camps d’actuació per oferir oportunitats a les generacions futures, com la creació del Centre d’innovació digital D-Factory, que preveu obrir portes el 2020.

De fet, aquesta tardor comencen les obres de construcció d’una cooperativa de 32 pisos de protecció oficial en cessió d’ús al carrer Ulldecona. Un projecte que destaca per la implementació de criteris bioclimàtics i saludables, per ser un edifici sense pàrquing que promou un nou model de mobilitat i per incentivar la participació veïnal. Potser sí que aquells que formem part de la generació Y voldrem anar a viure a la Zona Franca. Per edificis com aquest, o per la qualitat de vida que s’hi oferirà. Però un bon símptoma seria no estar obligats a fer-ho. Ni a marxar de Barcelona.