El Sr. J. treballava en l’àmbit cultural, organitzava festivals, concerts, i feia de tour mànager de diverses bandes… Ara treballa com a administratiu al departament de salut.

Amb optimisme, es diu que «ja que la Covid m’ha tret menjar de la taula, a veure si, com a mínim, em dóna uns quants calerons». Com molts altres, la pandèmia el va deixar sense feina i es va topar amb la crua realitat de la seva vocació professional que, gràcies als tipus de contractes que ofereix, implica trobar-se sense dret a atur.

Un dia, fent una birra pel barri, un amic li va dir: demà me’n vaig a una plantació de CBD a fer collita. El Sr. J., amb una mà al davant i l’altre al darrere, va fer entendre la seva predisposició per qualsevol treball existent. L’endemà, es trobava en un hivernacle rodejat de cogollos de marihuana. Era novembre i un nou any estava en caure, tan esperançador com l’anterior.



La plantació es trobava en un poble als afores de Barcelona que anomenarem X. Hom podria pensar que els propietaris d’aquesta eren gent intimidant, controlant l’hora i el rendiment amb l’escopeta i el dit al gallet, com bé diuen les llegendes que succeeix per les terres de Califòrnia. En comptes d’això, el Sr. J. es va trobar amb una família del poble, de tota la vida, que portaven tres generacions treballant dins dels hivernacles amb flors convencionals. Amb la pandèmia digueren adéu al Sant Jordi i a totes les roses facturades i obriren les portes a noves propostes que fossin rendibles i, a poder ser, que estiguessin dins dels marges de la legalitat: hola-què-tal CBD.

Els dies melancòlics pensava «del Sónar a aquest hivernacle pelant marihuana». Vida, posa-li filosofia.

Adaptaren un hivernacle per aquest nou cultiu i, en el moment de la recol·lecció, s’adonaren que allò no eren roses. Era un procés diferent on tot s’enganxava (la resina arribava a parts del cos que no sabien que existien) i, per tant, havien de ser més curosos i assumir que necessitaven mà d’obra. Amics de la família van córrer la veu i portaren gent de confiança a treballar. Així és com, amb un contracte imaginari, un sou miserable de sis euros l’hora, però en un ambient familiar i relaxat, el Sr. J. havia arribat a aquell lloc recordant la bona època. Els dies melancòlics pensava «del Sónar a aquest hivernacle pelant marihuana». Vida, posa-li filosofia.

En ser el primer any, la família de poble X va improvisar força i, possiblement, va cometre errors, no optimitzant al màxim el seu cultiu. Ells eren conscients de les condicions que oferien, igual que el Sr. J. sabia que aquestes eren conseqüència d’un negoci que se’ls hi havia fet bola. No obstant això, el nostre amic gaudia d’un treball on es respirava bon rotllo, horaris flexibles, entre les vuit del matí i vuit de la nit, i poc control de la productivitat i dels descansos que es prengués. «Vingueu quan vulgueu, apunteu les hores en un paper i al final us pagarem».

El Scarface gestionant el preu del poder es va substituir per una tragicomèdia de diumenge a la tarda, on la família protagonista s’havia arruïnat i, gràcies al CBD, remuntava i descobria que l’important de la vida és l’amor i la germanor. Així, un popurri de gent s’hi movia per aquell hivernacle: gent de vint-i-llargs, gent de vint-i-pocs fregant la minoria, gent gran del poble, algun immigrant sense papers, els pares del nucli familiar, els gossos del mateix nucli, inclús l’àvia donant voltes per allà amb la seva cadireta de plàstic… Situació afable, molt semblant a la famosa iaia dels encants. Llegenda barcelonina d’una àvia, amb la seva mitja i les seves fotografies dels fills fent la comunió als anys 60, que rebia a la gent al seu pis i venia l’haixix que els seus néts li portaven.

El Sr. J. fuma un porro al dia i considera que fuma irrisòriament. Potser perquè es compara amb el seu company de pis, el qual el fascina (a ell i a les autoritats locals que encara investiguen com, amb la quantitat de monstres que rulen els seus dits, pot ser tan eloqüent o, simplement, no s’evapora). Sigui com sigui, el Sr. J. ha fumat poc CBD i força THC. Però considera que és una alternativa interessant en el moment que la gent no renuncia a la seva addicció, però deixa de banda l’efecte psicotròpic, que et permet no ser el més penjat de la festa enmig d’una entrevista de feina. Creu que aquest producte té el seu públic i més en l’actualitat, on els trenta són els nous vint i les responsabilitats apareixen en un ambient més desenfadat que el vestit i la corbata dels nostres avis. Tot i això, no sap si aquest boom de CBD és una crida d’uns consumidors més madurs que no dialoguen bé amb el colocón o si, simplement, és fruit de la seva legalitat. La indústria ha vist un mercat explotable i li ha donat força fins al punt de trobar CBD hasta en la sopa. Durant el confinament, alguns dels amics consumidors del Sr. J., tancats a casa com els seus camells, només podien comprar per internet coses legals com paper de vàter o CBD. Així van passar mesos invertint en aquesta nova indústria.

“Podria ser una alternativa mèdica com qualsevol altra, però només esdevindria útil si se superés el prejudici que l’envolta”

Per un motiu o altre, el nostre amic opina que el futur del CBD depèn, entre altres coses, d’un factor moral. Per exemple, podria ser una alternativa mèdica com qualsevol altra, però només esdevindria útil si se superés el prejudici que l’envolta. Elements tan intangibles com l’olor, ja ens teletransporta a espais com el Rototom i perd legitimitat en un escenari sanitari.

El Sr. J. va passar temps entre passadissos plens de plantes en els seus corresponents testos, primer traient el màxim de fulles possible i, després, fent una segona tongada recollint els cogollos en capses. La bona verema. En la tornada en tren, després d’una dura jornada de deu hores ofegats en una selva de marihuana, ell i els seus companys de feina es desplomaven al seient. Un cop, un home que passava per allà, va confondre el Sr. J. i els seus amics amb uns traficants i, molt amablement, els hi va demanar porros. Davant la negativa (perquè n’haurien de tenir?) l’home reaccionà d’una forma molt racional amb frases tals com «NO TENIU VERGONYA, AMB AQUESTA OLOR, DONEU-ME ALGO». Tot el vagó estava expectant, entusiasmat davant la situació, quan el Sr. J. es va adonar de l’olor que feien. Duien impregnades les mans, la roba, inclús de la sola de les sabates van arribar a treure-hi tres cogollos. I després de mesos d’ençà d’aquella experiència, algunes peces de roba del Sr. J. encara duen perfum de CBD.

Agraïments especials al Sr. J. per prestar-me la seva experiència.