Naps i cols: Entrevista a la Rural de Collserola

La Rural de Collserola és un projecte agroecològic dins el Parc Natural de Collserola, conreant entre Valldoreix i Molins de Rei. L’associació fa quatre anys que impulsa el consum ecològic local amb el repartiment de cistelles, paradeta al seu hort i a la plaça de la Floresta, i amb tallers i cursos. En parla l’Alfred, un dels seus fundadors, després de passar el tractor pel nou camp d’herbes aromàtiques.

Per què vau engegar una iniciativa agroecològica en un entorn urbà?
Sóc nascut aquí. Em sento de Collserola perquè la perifèria de Sant Cugat és com un món a part. He tingut hort des de petit amb el meu avi, ell tenia hort i fruiters. El projecte va començar quan amb la meva parella vam iniciar assessoraments a cases amb hort. No pensàvem fer una cosa tan gran, només un jardí de plantes aromàtiques i medicinals. Vam començar amb horta. Tinc amics que són pagesos i em vaig engrescar per agafar més terra. L’horta l’associava molt a pagès i des de petit sempre et diuen “el camp: molt dur!” Llavors, medicinal em semblava més exclusiu. Però del cor sortia horta. Vaig començar espontàniament però m’hi he reafirmat. No m’havia vist vivint aquí perquè no quadra amb la meva manera de pensar, però m’he adonat de la importància de generar un moviment econòmic arrelat al Parc Natural. A la terra on he nascut li dono un impuls de conservació real. L’activitat agrícola blinda espais, sobretot si és valorada per la població. Collserola no és només un jardí on la gent pot anar a fer fúting. Aquest ecosistema ha sigut agrícola durant milers d’anys, moltes espècies necessiten aquests espais.

És dur ser pagès?
Són dures les exigències de la societat, no ser pagès. Em sembla el treball més gratificant que he fet. Quan veig gent que surt de casa, es fica en un cotxe, es tira 8 hores en una oficina i la vida a l’aire lliure és d’una hora al dia… se’m fa duríssim. Guanyar diners de pagès costa molt per complir aquests estàndards de vida de l’àrea metropolitana.

Explica l’experiència…
Tot ha sigut diferent del què imaginàvem però estem arribant a tot arreu. El tema social des del primer dia el vam imaginar. Hem après un munt de coses, des de la relació amb les persones fins a com funcionen temes polítics; hem conegut molt més el territori. L’estabilitat l’hem aconseguit fa un any, podríem dir: aquest entorn no està preparat per a l’activitat agroecològica. Molins és diferent perquè tenen pagesos. A Sant Cugat, els que hi som (amb l’Ortiga, que porta deu anys) no som fills de pagesos. No ens esperàvem participar en la reactivació agroecològica del Parc! Les administracions s’hi estan començant a ficar, més de foto que de realitat.

Com és la relació amb el Parc de Collserola?
Fa uns anys, tampoc diré molts, que té interès. Va començar a ajuntar els pagesos amb el pretext del Mandó de Collserola, una varietat recuperada [de tomàquet gros de quilo]. Fa dos anys es va presentar el pla agropecuari en una reunió on em vaig quedar sorprès perquè estàvem 4 pagesos a última fila i 25 polítics, ningú ens va saludar excepte el Damià [tècnic del Parc]. Es va aconseguir una partida pressupostària i contractar un estudi a Arran de Terra. Però encara no sabem com ens repercuteix. Els pagesos ens estem unint, perquè els primers que hem de defensar els nostres interessos som nosaltres.

Teniu un arquetipus de client?
Se’ns apropa gent molt diversa. Vam començar amb la Floresta, més reivindicativa: servíem la majoria de cistelles a un espai ocupat pels veïns. Clients de nivell econòmic baix per pròpia elecció. Un perfil molt combatiu en l’entorn de Collserola. Els últims anys hem obert parada a l’hort i és més heterogeni.

Com us plantegeu avançar?
El projecte evoluciona en molts àmbits. Estem iniciant la distribució a restaurants i petits comerços. El mesclum és l’estrella. També productes de creixement ràpid com el ravenet, el nap tendre, la mostassa… productes ràpids i d’una feina més acurada, amb valor afegit.

Quina ha de ser l’estratègia alimentària i de sostenibilitat al voltant de Collserola?
Sense límits però amb una base realista, Collserola té dos camins. És un territori limitat, en el fons, per a molta població. Un camí seria alimentar la seva pròpia població, que ja és molta només incloent els barris de muntanya de Barcelona. Per l’altra banda, si es difon bé el valor que té, buscar productes amb valor afegit. Compara-ho per exemple, sense parlar malament de ningú, amb el delta del Llobregat: condicions molt bones de productivitat, però en canvi la qualitat del producte (per la qualitat de l’aigua i de la terra, la necessitat de tractaments fitosanitaris per l’explotació…) fa que el d’aquí tingui un valor afegit. Cal apostar per productes més gourmet, de muntanya, amb hores de fred, que hi intervé molt en la qualitat de la verdura i la fruita.

Quin és l’encaix de projectes com la Rural en aquest marc?
La nostra aportació és la cooperació local. Apostar per la sobirania alimentària i produir els aliments consumits a la zona. S’ha establert un sistema d’intercanvi entre tota aquesta gent que ens coneixem: n’hi ha que vénen a ajudar a canvi de productes, però a més algunes d’aquestes persones fan productes que nosaltres venem. La Rural de Collserola és una associació on consumidors i productors es barregen i juguen els dos papers.

More from Guim Bonaventura i Bou

Pillow Talk: una entrevista amb Txell Bonet

La Txell és artista i periodista. Transmet una força captivadora, un positivisme...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.