Una cosa light[separator type=”thin”]

L’estilita, d’Uri Costak (Amsterdam/Destino, 2019), és un oasi enmig del frenesí contemporani. La seva lectura, breu, lleugera, de capítols curts, narrats gairebé com si fos un conte, ens atura. Agafem un ritme que ens permet assaborir el rerefons filosòfic que l’autor planteja amb senzillesa, a la manera de les al·legories clàssiques. Igual que el poble de Gyors de la Montagne, ens relaxem per contemplar què fa l’estilita, un home que no fa res, amb la subversió que això suposa avui en dia. Aquesta és la primera novel·la de l’autor.

Una cosa heavy[separator type=”thin”]

Butes, de Pascal Quignard (Sexto Piso, 2011), és el nom del protagonista d’aquesta peça estranya. En l’estil característic del consagradíssim autor francès, Butes no és una novel·la, tampoc no és un assaig. Són capítols curts i carregats de llenguatge poètic. Tornem als episodis clàssics en què alguns herois com Ulisses o bé Jàson amb els Argonautes van trobar les sirenes. El seu cant abissal i passional els atreia, però bé sabien que significava la perdició. Butes és l’únic que va saltar. Va abandonar la barca per cedir davant la temptació. Aquest és un homenatge a la música més originària i al valor d’una decisió presa a contracorrent, tant lúcida i terrible com la bellesa.

I poesia [separator type=”thin”]

“Et premeré contra l’escorça / fins que t’hi gravi l’arbre” són els versos que obren el poemari Distàncies, d’Arnau Orobitg (Ed. Andorra Poesia, 2016). Aquest pastor nascut a Andorra compleix la promesa: la seva obra ens endinsa fins a la víscera de la muntanya, d’una natura sobrehumana que sembla que hi parla en un idioma aliè. És el llenguatge indòmit i feréstec dels boscos, que Orobitg ens trasllada, i que es manifesta ambigu i rotund alhora. Sentim parlar les serps, els llops, la neu i, en nosaltres, una veu ancestral.