Una cosa valenta:

Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial / Alfaguara, 2019), és una primera novel·la escrita amb gràcia, amb ritme i amb un irresistible accent ebrenc. La protagonista ens parla com si estiguéssim fent un beure a la terrassa del nostre bar de sempre (però com si fes molt de temps que no ens veiem i en tinguéssim moltes ganes). Narra els seus records d’infància, els enamoraments, la psicoteràpia, els viatges… el temps en què es gesten els objectius i tot el que després se’n fa. Amb la rialla ens porta fins al moment crucial en què li diagnostiquen una greu malaltia que ho fa trontollar tot. Però la Gina segueix, valenta i agosarada, lúcida i juganera. I en demanarem una altra.

Una cosa delirant:

El 1978 es publicava a Alemanya La gravedad de las circunstancias, de l’extravagant escriptora Marianne Fritz (Alpha Decay, 2016). Aquesta era la primera part d’una obra colossal que havia de reflectir la complexa decadència material i anímica rere els imperis austríac i nazi. La Berta, narradora i mare d’una família trencada i vulnerable, accepta un matrimoni per conveniència que rebenta els límits de la seva cordura. Aquest és un relat delirant i frenètic, on les bogeries de la família construeixen escenes d’un fosquíssim humor negre que ens transmet, sense miraments, la desfiguració de la realitat.

I poesia:

Dolors Miquel publica Ictiosaure (Edicions 62, 2019) i ens fa caminar entre roses, cor i ossos. Amb versos i petites proses poètiques destapa escenes —nostàlgiques, quotidianes, fabuloses, increïblement tenebroses—, vinyetes que treuen tentacles inesperats i s’eixamplen per sacsejar-nos amb violència i tornar-nos on érem, confoses, amb la sensació que “la realitat era molt gran, una quimera extraordinària” i que res no ha estat un somni. L’escriptora lleidatana ens convida a mirar oceans prehistòrics habitats per pors, angoixes, ictiosaures.