Sóc un rostre d’un groc pàl·lid que crec en alguna cosa, però encara no sé ben bé en què. A estones tinc —no ho puc evitar— la mirada en stand-by, com una estalactita d’una cova prehistòrica. Em sembla que estic en un conte, en un nínxol sense sortida d’emergència, en una zona de transició oceànica, una termoclina profunda i permanent. Sembla una broma de mal gust. I amics, sabeu qui en té la culpa d’aquests maldecaps i equacions irresoltes? El temps, que ha arribat al terrat sense avisar: d’imprevist, hem canviat d’estació. Sí, els dies s’han fus als artells de la mà, com ho fa un gelat de menta —de dentífric— durant un vermut d’estiu amb uns rajos de sol edulcorats i incansables. En realitat, la naturalesa és l’única que segueix el seu camí amb “normalitat”, ignorant la presència del Covid-19. En paral·lel al virus, els animals s’han rebel·lat, com per exemple els senglars de Collserola que han aprofitat els carrers buits per baixar cap a l’Eixample de Barcelona.

Avui, just estirada al sofà amb la meva família, trobo a faltar l’altra part de mi, la que vivia al barri de Gràcia i es prenia dues —o cinc— cerveses asseguda a la plaça del Sol. En aquest instant, m’agradaria estar dins —a l’última fila— de qualsevol aula de la universitat i fer veure que escolto el Power Point de la professora X. Malgrat tot, no sé quan podré tornar a aquell pis d’estudiants que no estudien massa.



Vaig partir com una bala a la meva primera residència amb una maleta de mà i amb quatre jerseis d’hivern. De moment, m’hauré de conformar amb la roba prestada de la meva mare, que em ve dues talles grans. Crec —ho devem creure tots— que s’aviva una temporada difícil de definir, una amb turbulències constants.

El futur vindrà carregat d’embolics: els pròxims mesos ens tractaran i ens maltractaran. Potser especulo una mica, però serà un avanço i un reculo, un tirar endavant i endarrere amb un parell de gotes de flors de Bach al paladar. Tot i això, no crec que demà passat els meus càlculs siguin vàlids: les normes de l’estat d’alarma canvien cada dos per tres.

M’agrada escriure, treure’m de sobre tota la merda que porto a dins, però hi ha coses que no es poden escriure. De vegades, el millor que es pot fer per curar les ferides és no fer res. De vegades, el millor antídot és la senzillesa, com la del típic dibuix d’un nen petit: un núvol blanc, quatre gavines en forma de lletra “v”, un cirerer, un caminet empedrat i una casa amb dues finestres lluminoses, una porta de llenya, un teulat vermell, un fumeral…
(Perdoneu, em queda un dos per cent de bateria)