Entrevista | Metromuster

Metromuster és una productora de cinema independent barcelonina que uneix experimentació estètica amb transformació social. El 2018 van presentar el seu últim film Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol, que continua el seu recorregut per festivals i aviat arribarà als cinemes.

Vosaltres feu, parafrasejant Ramon Barnils, “cinema d’investigació, n’hi ha d’altre”?

Tot cinema en certa manera és investigació, té voluntat de fer arribar l’espectador a algun lloc. Nosaltres hi afegim una voluntat de transformació social. Rebutgem aquest principi mal entès que el periodista ha de ser observador distant, pretenem sempre intervenir i modificar la realitat. No fem cinema polític, sinó amb voluntat de transformació política.

Com es contribueix des de l’audiovisual al canvi social?

Una obra transformadora de veritat cal que no es presenti com a tal, si dones la sensació que el que expliques pretén transformar generarà rebuig. El cinema ens permet travessar l’espectador des de llocs no racionals que fan que la seva pròpia intel·ligència el porti als principis de justícia social. El gran error és pensar que es pot fer una traducció entre conceptes polítics i imatges, és un exercici autocomplaent. El cinema ens permet obrir un espai on imaginar d’una forma diferent, s’obre una escletxa per a la transformació social per a repensar les coses a través de l’experiència sensorial.

És un deure denunciar les coses que ens molesten d’aquesta ciutat precisament perquè l’estimem. Volem estar orgullosos de viure-hi i gaudir-la.

No renuncieu a la recerca i experimentació estètica i formal.

Per a nosaltres el cinema és un camp de proves de temps, narració, imatge, so… Probablement és l’art més viu. Tot i que se’ns ha encasellat (encertadament, potser) dins el cinema activista, mai hem volgut renunciar a aquest potencial. En el cas d’Idrissa això es porta a una certa radicalitat.

Teniu segell propi: cooperativa, crowdfundings, to reivindicatiu…

Intentem que la marca no sigui només una aposta política, sinó estètica. El cinema és un art col·lectiu en essència, necessita molta gent i serveix per a repensar les relacions humanes, no només el que es mostra en pantalla, sinó com arribem a mostrar-ho. Com a membres de la Xarxa d’Economia Solidària posem al centre la vida de les persones involucrades en el projecte. El cinema és de les poques arts que obliga encara a reunir un gran número de gent en un mateix espai que veu l’obra al mateix temps. Això genera un potencial de canvi pel debat d’aquestes persones.

[NO-RES] (2011) denuncia l’especulació als barris populars. Ciutat Morta (2014), l’estigma contra alternatives socials i de gènere i la corrupció policial. Com és Barcelona avui?

Els nostres tres principals documentals s’ubiquen a Barcelona, no és casual. Com a persones crítiques que abordem la societat amb voluntat, potser ingènua, de transformar-la, el millor és parlar de nosaltres, de l’experiència immediata. Sobretot en un temps en el que Barcelona gaudeix d’una imatge internacional que té com a conseqüència el turisme i coses positives, indubtablement. És un deure denunciar les coses que ens molesten d’aquesta ciutat precisament perquè l’estimem. Volem estar orgullosos de viure-hi i gaudir-la. Sovint ens sentim una mica sols en aquesta tasca.

Estem pitjor que mai: la imatge pública de les persones migrants s’està deteriorant, a part de la reacció política d’odi cap als estrangers i la dissidència normativa.

Idrissa us porta des del més proper fins al cor de l’Àfrica.

Ens estrenem en el gènere de la road movie, de forma inesperada. Idrissa va ser probablement maltractat per autoritats policials i un jutge ho va ignorar. Vam considerar que la narració en la pel·lícula havia de seguir el mateix procés que havíem seguit nosaltres des de Barcelona fins al viatge llarg i dificultós al seu poble que és, ni més ni menys, el que ell mai va poder fer. També és curiós com nosaltres, que treballem molt des de la teoria i els grans ideals polítics, fem una pel·lícula que és un viatge d’aquesta voluntat més generalista de justícia social cap a una història molt íntima que acaba amb un enterrament. Al principi és una persona qualsevol i acaba sent recognoscible amb una família i una comunitat que el plora.

M’agrada aquesta reivindicació del cinema-acció, “el documental passa gràcies a fer-lo”, i que us situeu en un “cinema de reparació”.

Les ciències socials exigeixen aquesta neutralitat per tal que allò que presentem sigui rigorós. Quan intervens, t’involucres tant amb la ideologia com amb les emocions. Nosaltres trenquem aquesta lògica per necessitat i ho reivindiquem completament. Aquesta és una relació humana, davant d’aquestes injustícies és impossible quedar-se al marge. Hi ha una intervenció que acaba provocant que passin coses que són el desencadenant de la pel·lícula. El que li dóna tot el sentit és l’enterrament de l’Idrissa i aquest no s’hauria pogut fer sense la pel·lícula.

Com és la situació ara mateix als CIE?

Estem pitjor que mai: la imatge pública de les persones migrants s’està deteriorant, a part de la reacció política d’odi cap als estrangers i la dissidència normativa. Sóc molt pessimista, estem lluny que això millori. Vénen temps foscos, la història té alguna cosa cíclica i sembla que tornem a fa cent anys. Crec que les persones que lluitem contra això no estem a l’alçada, hi ha alguna cosa que no fem bé, i a més hi ha gent amb molts recursos disposats a treure rèdit polític. Els CIE no han millorat; a Barcelona semblava que es tancaria però està més ple que mai. La impunitat és total i probablement empitjorarà. Fa molta por.

More from Guim Bonaventura i Bou

Llums, càmera… Barcelona!

Des de fa una dècada, Betevé ofereix cada diumenge una pantalla per...
Read More

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.