Tic, tac, tic, tac… Cada segon que passa es crema o s’enterra una quantitat de teixits equivalent a un camió d’escombraries. Tic, tac… Es necessiten 7.500 litres d’aigua per produir els teus jeans. Tac. Tac. Tac. Ja ho has pensat, ecofriendly, si pots “vestir” en pau?

Sabem que la indústria de la moda, o més aviat el fast fashion (que vindria a ser el McDonalds de l’haute couture), és la segona indústria més contaminant del planeta, només superada pel petroli. En aquesta nova etapa en què hem pres consciència ecològica (qui no ha pensat, mig de broma, mig en veritat, en realitzar una acció poc sostenible “a la Greta Thunberg no li agradaria això”), noves iniciatives respectuoses amb el medi ambient han començat a aflorar també dins el sector. Ha arribat l’hora de la moda sostenible.



Un exemple d’aquesta nova onada és el slow fashion. Les característiques bàsiques que han de tenir les peces per entrar dins aquesta categoria són: dissenys ètics i sostenibles, promoure el comerç i els salaris justos dels treballadors del sector, eliminar les substàncies perjudicials per a la salut (com advoca Greenpeace en la seva campanya Detox), produir sota estàndards mediambientals i assegurar unes condicions dignes de treball.

Les principals marques mainstream de moda no respecten actualment aquests preceptes. Aigües contaminades per productes químics (com es pot veure al documental Watermark dels cineastes Jennifer Baichwal i Edward Burtynsky), externalització de la producció sota condicions laborals de semiesclavitud i ús de substàncies tòxiques, sobretot en els tints.

El 2013 l’ensorrament del complex tèxtil Rana Plaza a Bangladesh va acabar amb la vida de 1.300 persones, però també va fer obrir els ulls sobre les condicions de treball inhumanes que la indústria de la moda promovia -a Rana Plaza, que fabricava productes per empreses com Primark, els treballadors cobraven 28 euros al dia.

Tot i aquest desvetllament de consciència, encara hi ha un gran desconeixement de l’impacte que el sector tèxtil té en el medi ambient. No sabem que la fantàstica camisa que ens acabem de comprar per ser els més in trigarà segles a descompondre’s. Ni que el parell de sabates que adquirim com si fóssim la mateixa Carrie Bradshaw han generat 23 kg de Co2 durant la seva fabricació.

Si seguim a aquest ritme, la generació de residus augmentarà més del 50% l’any 2030 i amb aquestes perspectives, no hi haurà Objectius de Desenvolupament Sostenible que es compleixin. Per això, l’Agència Europea del Medi Ambient insta a la indústria del fast fashion a estimular un model d’economia circular: aprofitar els recursos donant una nova vida a les peces.

Barcelona, com a bon exemple de ciutat glocal, no s’ha quedat enrere en aquest àmbit. La capital catalana compta amb dissenyadors i escoles que aposten per aquests “nous patrons”, proveïdors i tallers de confecció que treballen amb materials ecològics i botigues que aposten per tenir als seus penjadors roba d’impacte 0. Moda sostenible made in BCN.

Perquè quan els menys convençuts us diguin “Even if I pollute, I’m still fashionable”, millor que els etzibeu: “How dare you! Fashion must not pollute”.