És la sirena balear. Tita Llorens ha fet història i pocs la coneixen. S’ha convertit en la primera dona en recórrer nedant durant 36 hores els 101km i 600 metres que uneixen València amb Eivissa. I la primera del món en fer-ho sense neoprè.

Menorquina, però amb una forta connexió amb Barcelona. A part d’amics, hi té el record de la seva primera competició en el món de les aigües obertes, ara fa 10 anys, al canal olímpic construït pels Jocs Olímpics del 92. Tot i que va començar a nadar molt abans, als 30 anys, i des de llavors ha anotat cada quilòmetre recorregut;  la suma de tots ells és la distància equivalent a donar mitja volta al planeta.

Mare i àvia, treballa en una constructora i a les estones lliures entrena dues o quatre hores al dia. Es finança les travessies de llarga distància perquè, després de tantes braçades ininterrompudes, encara avui no té a ningú que la patrocini. Bromeja que si no surt a les portades de les revistes és perquè és dona i el banyador no li queda bé. Però no li cal sortir als mitjans, ella no fa metes per qui és, sinó pel que vol aconseguir, motiu pel qual l’ha convertit en un altaveu i en una figura inspiradora per a moltes.



Tants anys nedant i tantes travessies, has perdut el compte?

L’última que vaig fer va ser aquest setembre a Galícia: de les illes Cies a l’illa de San Simón, 27 km. He unit les 4 illes, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, en diferents etapes. Capri – Nàpols, 34 km, Roses – Portbou, 42km. També he intentat creuar nedant des de la península, Dénia, a Eivissa tres vegades. Tot i que a les dues primeres vaig haver d’abandonar, a la tercera ho vaig aconseguir. Just ara m’estava preparant per creuar el Río de la Plata de l’Argentina a l’Uruguai, anar i tornar, 85 km en total, però s’ha anul·lat perquè no ens donen els permisos per la complicada situació que estan vivint.

Què passa quan estàs dies sense tocar l’aigua?

Mai he estat depenent de cap substància, però em considero adicta al mar, tinc mono. Quan no hi he pogut anar, em pica el cos, estic nerviosa, no puc estar tranquil·la, necessito aigua. Igual estic mesos sense un dia de descans. Visc pel mar. Durant el confinament vaig estar set setmanes sense trepitjar l’aigua, el temps que més he estat des que vaig començar a entrenar ara fa més de 22 anys.

Moltes hores dins el mar! Sona tòpic, però deus tenir una forta connexió.

Quan vaig al mar ho gaudeixo moltíssim. Tinc sensació de llibertat. I m’han passat coses úniques.

Per exemple?

Durant un intent d’Eivissa a Dénia, quan devíem estar a 15 km de la costa eivissenca em van aparèixer tres mantes ratlla enormes, les típiques de l’Atlàntic que s’ensenyen al National Geographic. Em van acompanyar gairebé 3 hores seguides. Se les veia que volien jugar, inclús semblava que una m’anés marcant el camí perquè anava davant. Fins que el temps es va girar i van desaparèixer. Va ser una de les experiències més boniques que he tingut mai.

En què penses quan ets sota l’aigua?

Doncs penses de tot, amb la meva néta o amb el meu nebot, amb les cerveses que faré quan arribi. El que tinc clar és que quan tinc un pensament negatiu o quan nedo en aigües fredes i m’agafa fred em poso a contar números.

Tens por?

Quan preparo una travessia gran sempre passa que a la tele o als diaris apareixen notícies de l’estil: “S’ha vist un tauró…” o “plaga de meduses…”. Però en el moment en què em tiro, faig un canvi de xip i totes aquestes notícies se m’obliden. Crec que hem de tenir respecte al mar, és molt important no perdre’l i ser conscient de les limitacions. Va haver-hi una travessia que vaig haver d’abandonar després de 9 durs mesos d’entrenament. La previsió de temps era bona, però de cop, sota cap pronòstic, es va girar i va començar a entrar molta onada i vaig haver de pujar a la barca. Era arriscat continuar perquè m’haguessin pogut perdre, era al vespre i no es veia res. O una altra vegada que vaig abandonar per meduses.

Tinc entès que no és l’única vegada que vas haver d’abandonar per meduses, cert? 

No. Hi ha un tipus de medusa que de dia viu en aigües profundes i de nit puja a menjar plàncton. A vegades de nit hi ha tantes que no pots nedar al llarg de quilòmetres i quilòmetres. Per entendre-ho, vaig viatjar a Barcelona per parlar amb el Josep Maria Gili, investigador del CSIC. Ells tenen detectades unes taques que saben que hi són i me les he trobades vàries vegades. Perquè no pugin ha d’haver-hi llum, per exemple, els dies de lluna plena.

Si nedessis amb neoprè les meduses potser no serien tant problema…

El neoprè té avantatges, permet no tenir fred o tenir més flotabilitat. Jo ja fa molts anys que nedo sense neoprè. Si veig que en una travessa és obligatori, ja ni m’hi apunto. Crec que la natació en aigües obertes s’ha de fer sense neoprè, tal com es feia històricament. Per mi totes les travessies amb neoprè no conten.

El teu rècord dins l’aigua sense sortir és de 37 hores. Com acaba el cos?

Doncs va ser precisament a la travessia d’Eivissa a Dénia que vaig acabar abandonant per fortes corrents. Quan duia 30 hores vaig haver de cridar la barca que atraqués perquè tenia la llengua molt inflada, gairebé no podia ni parlar. Els ulls també molt vermells amb molta lleganya, perquè quan el nas es tapona de tanta sal, el moc acaba sortint pels ulls. Em van punxar cortisona i em va baixar la inflor. El perill que té que la llengua s’infli tant és que et pots ofegar perquè no respires bé. Físicament vaig tenir energia per nedar més estona.

Queda demostradíssima la teva gran passió per aquest esport. T’hagués agradat poder-te dedicar al complet si haguessis tingut un sou?

Si a mi m’oferissin fer travessies la resta de la meva vida jo estaria encantada de viure entrenant. La feina que faig ara a la constructora m’agrada i em permet pagar-me les proves, però sí que m’hagués agradat viure per l’esport. Per mi és molt dur perquè ho compagino amb la feina i no em puc agafar vacances a l’estiu perquè és quan tenim més feina.

Què costa una travessia?

Tinc la sort que els meus espònsors són els meus companys i ells es costegen totes les despeses: bitllet, hotel, etc. Una travessia com la d’Eivissa – Dénia pot costar uns 4.000 euros. S’ha de contar el lloguer de la barca, el patró, la gasolina, etc. El metge, per exemple, en la majoria dels casos és amic i sovint ve sense cobrar res.

Per què creus que no tens patrocinadors?

Perquè sóc dona i tinc 52 anys. Probablement si tingués 30 anys i el banyador em quedés perfecte, potser sortiria a alguna revista, però com que el banyador no em queda tan perfecte, no interesso. Jo no em venc com a persona, sino el que jo faig, vull que la gent sàpiga el que he fet. Ser dona et limita molt. Darrerament, a Menorca començava a despuntar l’equip de futbol femení, però amb l’arribada del Covid-19 el primer que ha desaparegut ha estat aquest. I reconec que tant futbol com bàsquet són afortunades, més que jo, que el meu esport minoritari.

Com sents que no es reconegui el teu esforç?

Em crea indignació. Les dones tenim molta més capacitat de sofriment i això m’ho trobo cada dia. Perquè el sistema fos més igualitari, faltaria que marques importants donessin suport a l’esport femení, que algú hi posés la seva confiança. Tot i així, m’enorgulleix que molta gent m’escrigui dient que ha acabat una competició perquè ha pensat en mi.