Descripción del proyecto

Relato: Ada Bruguera • Ilustración: Berta Cuso

La sortida



Before sisterhood, there was the knowledge—transitory, fragmented, 

perhaps, but original and crucial—of mother-and-daughterhood.

Adrienne Rich

Ja feia temps que tenien el viatge planejat. Un viatge curt, de tres nits, a un hotel rural a dues hores de Barcelona. Una escapada necessària per fugir de l’asfalt cremant de la ciutat. Era la primera vegada que marxaven juntes des que la Bruna s’havia independitzat, ja feia quasi dos anys. Abans, havien compartit viatges amb família i amics, però aquesta era la primera vegada que havien decidit, mare i filla, anar-se’n soles.
D’ençà que la Bruna havia marxat de casa els seus pares, quasi s’havia vist més amb la seva mare que quan vivien sota el mateix sostre. O, en tot cas, s’havia vist d’una manera diferent; per voluntat més que no per obligació. L’espai físic d’uns quants quilòmetres de ciutat havia donat pas a un espai emocional que mai, fins aleshores, havia sentit tan esboirat. Si els anys d’infantesa i d’adolescència havien estat marcats per un joc continu de fet i amagar emocional, ara, per fi, ja no calia córrer, ja no calia buscar, ja no calia ocultar-se pels racons, perquè ja no calia ser-hi, físicament, sempre. El que l’havia molestat durant tants anys no era el fet de sentir-se exposada a casa, sinó la impossibilitat d’entendre la mare. D’entendre el plor, les passes enfadades per la casa, els canvis d’humor constants. Però, sobretot, la incapacitat d’entendre la incapacitat de canvi.
Ara, estirada en una gandula amb un llibre a les mans, sota el sol de les tres de la tarda, l’Eulàlia mirava a la Bruna nedar. Mirava com es capbussava durant una llarga estona i de cop apareixia a la superfície de nou, agafant glops d’aire. No es cansava mai d’estar a l’aigua. En veure-la així, juganera i profundament distreta, va pensar que, encara ara, se li escapaven els mateixos brots d’alegria i d’innocència que quan era una nena petita. L’Eulàlia no sabia exactament en quin moment la relació amb la seva única filla va canviar, però sabia que un dia, de sobte, va començar a témer que els ulls que la miraven ja no eren confort sinó amenaça. Sempre havia pensat que seria ella qui coneixeria tots i cada un dels gestos, comportaments i mirades de la seva filla, però mai s’havia preparat perquè fos la Bruna qui la conegués tan a fons a ella. Era una por estranya, la de saber-se tan exposada a algú a qui se sentia incapaç de mostrar-se insegura o fràgil. Era una por ferotge, la de veure els fracassos de la seva pròpia vida a través dels ulls de la seva filla. La seva mirada era, sens dubte, la més exigent que havia suportat mai.

— Què? Vols que dinem? – Li va preguntar la Bruna des de la piscina.

—D’acord, però no creus que és massa tard per anar al poble? Entre que ens canviem i hi arribem em temo que ja hauran tancat tots els restaurants.

Després d’una dutxa fresca es van asseure a una de les taules de la terrassa per dinar; havien portat embotit, pa i fruita, per si la mandra de l’estiu les atrapava, com just havia passat aquell matí. La Bruna no és que s’esperés que la sortida anés malament, però potser no s’imaginava la facilitat amb què tot s’impregnaria. Era conscient que la persona que tenia al davant era la persona contra qui, en alguns moments, havia arribat a sentir més ràbia. I no és que ja no la sentís mai —els fantasmes mai resten del tot quiets en el passat— però ja feia temps que no fantasiejava amb una catarsi emocional en un moment de drama familiar, ja feia temps que es mirava la seva mare amb una cura de la qual havia estat incapaç tot just feia uns quants anys. 

La Bruna, amb un tros de préssec a la boca i en un to tan sever com si comentés l’actualitat política, parlava sobre un llibre que no li havia agradat gens. Trobava un gran plaer en la mutilació minuciosa d’una novel·la. 

— Com pot ser que durant vuit-centes pàgines, vuit-centes!, es descrigui el patiment d’aquest home, i que jo no me l’hagi cregut en cap moment? És que com pot ser?

L’Eulàlia l’escoltava i no entenia per què algú arribaria a acabar-se una novel·la que l’estava fent enfadar tant, ni per què algú, després, es passaria tanta estona parlant-ne. Però l’escoltava amb interès i es divertia. 

—  I com pot ser que hagi agradat a tanta gent? I que tanta gent s’hagi empassat aquest patiment de cartró i pedra?

Sota el para-sol, amb l’aigua de la síndria regalimant-li pels canells, es va adonar de com, des de ja feia temps, la companyia de la Bruna era un lloc segur. Ja no percebia la frustració i el rebuig que l’havia perseguit durant tants anys. Ja no tenia la necessitat d’escudar-se d’ella, per si de cas volgués entrar i sacsejar-ho tot. Sabia que això no ho faria. I, més que mai, comprenia que era molt probable que ningú la conegués tant com la coneixia la seva filla. Però això, que tanta ansietat li havia causat al llarg dels anys, ara s’havia transformat en bàlsam. Perquè les dues sabien de l’irremeiable saber-se, l’incommensurable saber-se. I de tot el que això comporta.