Descripción del proyecto

Relato: David A. Pujol • Ilustración: No. Yoro! (Enric Montejano)

Flors mascle



 -1-

A set anys, sinó abans, jo ja era visitadora de dorments. Probablement, ho he estat sempre. En aquells temps, vivíem en una barraca de la ciutat baixa. Feia cent anys que s’havia desviat el riu, però l’aigua no havia acabat de marxar. Al voltant d’un descampat es repartien deu o dotze barraques, ocupades per deu o dotze famílies, segons qui les comptés.

Les barraques no tenien portes. A la nit col·locavem a mitja alçada alguns parracs a manera de cortina, per ocultar els dorments de la visió d’un improbable insomne.

Però jo no era insomne. Malgrat el que digui la meva mare, ja en aquells anys que ara em són tan llunyans i estimats, jo no era insomne. Jo era, com encara soc, visitadora de dorments. I quatre parracs no podien fer res per impedir-me la visió dels dorments, tan bells en els seus jaços.

***

Em vaig despertar a mitja nit. Des del meu jaç, el que quedava més proper a la sortida de la barraca, vaig veure el reflex de la lluna plena en els tolls infectes del mig del descampat. I també les ombres d’unes bestioles, el pèl mullat, que hi bevien, delicades.

Les meves calces també estaven mullades; el meu membre rígid, tumefacte. No ho entenia, però tampoc no hi vaig pensar i em vaig adormir. Al matí, les meves calces estaven encartonades.

No vaig dir res. I tampoc la mare. El pare em saludà el dia amb la seva mitja rialla de sempre. De les germanes, la petita va parlar i em va batejar: Flor, em va dir. Bon dia, Floreta, em va dir. A partir d’aquell matí, totes les germanes em dirien Flor o Floreta, per sempre més.

La nit següent, els parracs estaven un pèl més baixos, però no m’impedien veure els tolls d’aigua pútrida i, dins seu, el reflex de la lluna plena. Em vaig llevar, vaig passar per sota la cortina pollosa, vaig sortir al descampat i em va fer l’efecte que els meus peus s’enfonsaven en els tolls pudents, una mica més que no pas de dia.

Les bestioles van enfilar-se’m cos amunt -cames, tita, braços, cap-, sense fer-me mal, com si m’acariciessin i em diguessin: Benvinguda a la nit, Flor i Floreta, benvinguda al plor. I es feren un cabdell sobre la meva titola, on m’hi va néixer el pel, com una floreta suau sobre la flor dura del meu carall dur. Les calces, mullades.

La tercera nit tothom dormia i la lluna era plena per tercera vegada. Els parracs s’aguantaven, esgarrats. Els tolls, pudents, tenien a dins la lluna, tota, plena. Les bestioles feien un pam. Els meus peus s’enfonsaven encara més en el fang. Vaig avançar en línia recta; el pas vacil·lant, els punys tancats, les calces mullades… Just a la barraca del davant vaig trobar el primer dels dorments que mai coneixeria. Els ulls clucs.

El primer dorment, el més bell. Jove i fort com un cavall nou, tot de llum, amb la cara d’àngel i el carall dur, que sobresortia de la calça i donava llavor a qui en volgués prendre, les mans plenes.

Així fou el primer dorment. No n’he vist mai cap d’igual. La seva llavor vessava sola, per tal que en prengues qui en volgués prendre. Les mans plenes.

Després d’aquella nit, en vingueren més. Vaig conèixer tots els dorments que hi havia a les barraques sense portes del descampat i també més lluny.

Però cap dels dorments que van venir aquelles nits mai no fou tan brillant com el primer. Tampoc no ho serien els que vindrien després. Mai.

***

La vuitena nit no hi havia lluna i ja no hi havia cap dubte que jo era visitadora de dorments. És així, no s’hi pot fer res.

Em vaig llevar, les calces mullades. En la fosca no s’hi veia res. Tothom dormia i hauria d’haver topat amb la cortina de parracs, però ja no hi era.

Al mig del pati jeia el pare, cobert de bestioles que feien sorolls de rosec i de xarrup. Vaig xocar amb la seva esquena forta, sense ferida. El pare i les bestioles em van dir:

– Ai, Flor!, dolça Floreta! No hauries d’haver sortit a mitja nit, però ara ja és massa tard. Tu ets visitadora de dorments. Marxa d’aquesta casa.

– Sí, pare.

-2-

La ciutat va créixer i es va empassar el descampat, les barraques i les restes de la meva família es van dispersar, poc a poc. Però jo això no ho vaig veure.

***

Un vespre, rebo la trucada de les germanes. És la petita qui parla. La que talla el bacallà, sempre:

– El pare està molt malament. Els metges diuen que no viurà. Vol veure’t…

– Ha demanat per mi?

– Ja saps com és… Vols parlar amb les germanes?

– Volen elles?

– T’estimo Floreta. Una besada.

– …

Arribo a l’estació a les sis de la matinada. Camino amb la mirada sempre contra el terra dur; no vull topar-me amb cap cara coneguda. Prevenció inútil, doncs allà ja no hi conec ningú. Al bar de l’hospital prenc un cafè sol, sense sucre. Al mostrador d’admissions demano per la cambra del que va ser el meu pare.

L’habitació està mal il·luminada; hi ha taques a les parets i per tot fa una fortor química que no amaga la pudor de menges massa cuites. El pare jeu amb el llençol blanc fins al coll. Porta sèrum en un braç i una via preparada ja a l’altra mà, previsora. Els ulls clucs, la respiració lleu, la bata mullada.

Als pocs segons, es desperta i allarga el braç cap a mi, com dient: dona’m la mà. Jo m’enretiro i ell refà el gest cap a la tauleta, com per agafar un got d’aigua. Respira com si engolís fang i obre una boca de peix on s’hi dibuixen ja els fils que se l’hauran de tancar ja per sempre. Fa com si volgués dir alguna cosa i no en sabés, en realitat, mai no m’ha dit res.

Estossega, s’ofega, intenta agafar el got d’aigua de la tauleta, però li fallen les forces i potser també la voluntat.

Miro les seves mans antigues, tacades de colors inversemblants. Miro la via oberta, com degota i taca el llençol.

El pare fa un ronc llarg com un xiulet i tanca els ulls. Una màquina pita contínuament i dibuixa una línia verda i recta.