Descripción del proyecto

Relato:  Ferran Angulo • Ilustración: Marina Civit

En nom de la ciència

Envoltat d’un silenci espès, trencat només pel so de la llenya crepitant a la llar de foc, en Henry llegia les pàgines centrals del Daily Telegraph amb preocupació. Estava assegut a la seva butaca preferida, aliè al seu voltant.

Per això, no s’havia adonat que en Poole havia entrat per encendre els llums d’oli de l’habitació, on les ombres havien començat a guanyar la partida a l’escassa claror provinent del foc. Havia entrat amb la seva habitual discreció, trepitjant suaument la moqueta verda que cobria el terra. Un cop dins, havia aprofitat per endur-se la safata amb el té i les pastes. S’havia estranyat de veure que només hi faltava la meitat d’una d’aquelles delícies, comprades a l’altra punta de la ciutat, i que tant agradaven al doctor.

Com de costum, abans de sortir, havia evitat aixecar la mirada cap a les prestatgeries del fons. Els pèls se li eriçaven cada cop que hi veia aquells pots horribles, perfectament alineats. A dins, el seu patró conservava en formol ulls, mans, llengües, cervells i altres òrgans, que prèviament havia extret als cadàvers no reclamats del dipòsit. Per fer-ho, utilitzava els instruments platejats que lluïen sobre un tros de tela de vellut de color borgonya, al costat del maletí negre en el qual els transportava.

El doctor insistia en anomenar-ho ciència. Però, si la ciència consistia en tallar a trossets als morts i exposar allò que mai hauríem de veure, en Poole no en volia saber res. Així que, sense mirar enrere, demostrant una destresa que només s’adquireix amb anys de pràctica, havia tancat la porta utilitzant només una mà mentre amb l’altra aguantava la safata.

D’això ja en feia una estona. El doctor no havia aixecat la mirada del diari en cap moment. Ara estava sol a l’estança, concentrat en la seva lectura. De sobte, alguna cosa que no sabria definir, l’havia obligat a centrar l’atenció a la porta. Potser havia estat un soroll, una olor acompanyada d’un record desagradable o un canvi subtil en l’ambient, que semblava haver-se espessit de cop. Fos el que fos, estava segur que hi havia algú a l’altra banda.

Amb la respiració continguda, va esperar inútilment que un puny colpegés la porta. Finalment el va vèncer la curiositat, es va aixecar i la va obrir amb un nus a l’estómac.

– Bona tarda, doctor – el va saludar una veu rovellada i coneguda, que el fascinava i el repugnava a parts iguals.

En Henry va baixar la mirada just a temps de veure com, el propietari d’aquella veu, s’esmunyia dins l’habitació. Sense importar-li que ningú l’hagués convidat a passar.

– Bona tarda. No l’he sentit trucar. On és en Poole? Perquè no m’ha avisat de la seva arribada? – Va preguntar, refet de la sorpresa inicial.

– He pensat que no necessitem aquestes formalitats, ateses les circumstàncies.

– És clar… I quin és el motiu d’aquesta visita? 

– Em venia de gust parlar amb vostè. Tenim moltes coses de què parlar. No troba? – I traspassant un altre límit, va seure a la butaca que fins llavors havia ocupat el doctor. Aquest, visiblement irritat, se’l va quedar mirant amb desaprovació -. Està bé, està bé. Al cap i a la fi, jo sóc el boig, oi? – va continuar sorneguer el seu visitant, mentre canviava de butaca.

– Jo no he dit mai que estigui boig. Però coincideixo amb vostè. També crec que hem de parlar.

Per recuperar el control de la situació, el doctor va estirar el silenci que s’havia obert entre ells. Amb una tranquil·litat perfectament mesurada, va seure i el va observar atentament. Tot i que les butaques eren iguals, els peus del seu visitant penjaven un parell de centímetres per sobre del terra. Però no era la seva estatura el que faria apartar els ulls a qui se’l trobés passejant pel carrer. Eren les celles massa poblades. El nas massa gros, encastat en aquell rostre deforme. I per sobre de la deformitat, aquella mirada depredadora era el que realment faria canviar de vorera a qualsevol que es creués amb ell. I no obstant, si algú els veiés a tots dos, diria que tenien una estranya connexió.

Sense previ avís, el doctor va llençar sobre la taula el diari que havia plegat amb cura, deixant a la vista la portada. Un titular sensacionalista, anunciava en majúscules un nou assassinat esgarrifós a la ciutat.

– I doncs? Pensava que havíem arribat a un acord. Li havia deixat ben clar que si aquesta situació es tornava a repetir, el faria desaparèixer. Això no pot seguir així!

– Vostè és el doctor. Quin és el seu diagnòstic? Perquè he reincidit?

– El diagnòstic és fàcil. Un error. Estic a un pas d’erradicar la maldat humana. De destruir tot el que vostè representa. Durant anys parlaran de mi i dels meus descobriments. Vostè… només és un error que aviat corregiré.

– Ha, ha, ha, ha! Quina bestiesa. Jo no estaria aquí si no fos pels seus experiments. Però ara que hi sóc, no penso marxar.

– Calli! Farà el que jo digui. Si l’he creat, també el puc destruir.

Sense respondre a l’amenaça, el visitant es va aixecar i va començar a passejar-se, sota la crispada mirada del doctor. Es va apropar a les prestatgeries i va començar a acariciar els pots de vidre.

– No oblidi que ho sé tot, de vostè. Sé perquè va estudiar medicina.

– Calli!

– Sé perquè espera amb ànsia cada nova remesa del dipòsit. Perquè se li accelera la respiració quan enfonsa el bisturí al pit d’un cos fred i rígid – digué fent jugar els seus dits amb l’instrumental del doctor.

  • Prou! He dit que calli!
  • Vostè sempre havia volgut saber què se sentia, obrint un cos ple de vida. Volia veure amb els seus propis ulls com els òrgans s’apagaven, un a un. – Digué dirigint-se cap a la porta amb el maletí ple a la mà -. Per això sóc aquí. Per això no em podrà aturar mai. És massa tard. I ara, si em disculpa, tinc feina a fer. Bona nit, doctor Jekyll.