Descripción del proyecto

Relato: Pau Escribano • Ilustración: Oscar Civit

La vida mata

El que ara us explicaré és una història real. No me l’han explicat, l’he viscut de ben a prop perquè li ha passat a una bona amiga meva. Si teniu interès per contrastar-la us puc dir el nom i els cognoms de la noia en qüestió. Fins i tot us puc passar el contacte de gent que la coneixia, perquè veieu que no m’ho invento.

La Sandra tenia molts amics. Si una cosa li mancava a la Sandra no eren les amistats, eren els nos. No tenia mai un no. Li costava dir-los. I no per por a quedar malament. Era més aviat per confiança en la propia capacitat d’aconseguir tot allò que es proposava i tot allò que la vida requeria d’ella. Aquest excés de coneixences i aquest dèficit en la utilització de l’adverbi de negació, confluïen en una atapeïda agenda social que era gairebé impossible de realitzar.

Per exemple, un dimecres qualsevol. A les 17:00 sortia de la feina. A les 17:10 quedava amb la Mireia per fer un cafè. A les 17:30 amb l’Anna per veure el seu fillol, a les 18:00 anava a buscar a la Marta a l’aeroport i a les 19:00 havia quedat amb el seu marit per anar al cinema, amb el convenciment que just després tindria temps per anar a sopar amb l’Helena i el seu nou nòvio i després s’ajuntaria amb els amics de la universitat per fer la copa d’abans d’anar a dormir.

Aquesta planificació, com haureu deduït, era sempre irrealitzable. Perquè un dimecres qualsevol sortia a les 18:30 de la feina. La Mireia ja feia una hora que l’esperava i s’havia pres tres cafès. Però la Sandra sempre es feia perdonar. Anaven juntes a casa l’Anna, però el fillol ja no hi era perquè se l’havia endut l’àvia. L’Anna no s’enfadava perquè la Sandra es feia perdonar. Després ja no arribava a buscar la Marta a l’aeroport i quedaven directament al centre, a Plaça Catalunya, a les 19:15. La Marta no tenia cap problema en agafar el bus, perquè la Sandra es feia perdonar. Però quan estava passejant amb la Marta pel centre, alguna cosa demanava insistentment la seva atenció. Era el seu telèfon mòbil, portava ben bé mitja hora sonant i a l’altra banda el seu marit li informava que la pel·lícula ja havia començat. Finalment acceptava veure el film sol perquè la Sandra sempre es feia perdonar. No cal que us digui que L’Helena i el seu nou company ja menjaven les postres i els companys de la universitat sortien del bar que ja tancava quan la Sandra va aconseguir fer cap a les respectives cites. Això sí, per molt que sempre arribés massa tard, ningú no s’enfadava, perquè la Sandra es feia perdonar.

Un horari similar, amb uns noms similars, i amb un nivell d’èxit en el compliment similar, es repetia dia sí, dia també. Com que ella es feia perdonar, tothom li perdonava. Però ella notava que no estava fent prou. Que podia viure millor. Volia fer un pacte amb la vida per poder respectar l’horari que es proposava. Volia negociar amb la vida una manera de ser feliç i fer feliç a tots els seus amics. Així no caldria que es fes perdonar, encara que sempre la perdonessin.

Va ser un dimecres quan es va adonar que la vida havia acceptat el seu pacte. Com que plegava a les 17, va sortir de la feina un dia més a les 18:30. Va mirar l’agenda del mòbil i va veure que la Mireia l’esperava per fer un cafè des de les 17:10. Però entre les línies de l’horari de l’aplicació de calendari del seu mòbil alguna cosa brillava. Era just entre les 17:00 i les 17:10. Una resplendor cridanera que li indicava que alguna cosa podia passar. Va intentar-ho tocar però no hi havia fons. La punta dels seus dits s’enfonsava dins del mòbil. El seu braç va seguir als dits, després el cos, els peus i, finalment, el cap.

A l’altra banda de l’aplicació hi havia el cafè on havia quedat amb la Mireia. Un rellotge a la paret marcava les 17:10 exactes, i la Mireia no podia esborrar una cara d’incredulitat mentre la seva mirada passejava del rellotge a la cara de la Sandra, alternativament.

– Que puntual!

Va dir la Mireia.

– He sortit aviat, avui.

Va dir la Sandra, mentre intentava explicar-se què carai havia passat.

Poc a poc va anar perfeccionant l’ús de la seva sorprenent i útil aplicació. Per fi podia viure la vida al màxim. Quan quedava amb la Mireia podia parlar de tot el que volgués sense por a que es fes tard. Després, tornava unes hores enrere per poder passar la tarda amb el seu fillol i, quan acabava, es transportava al moment exacte en què començava la pel·lícula que havia d’anar a veure amb el seu marit. Després, podia fer un sopar romàntic i un sopar d’amics el mateix dia, per després acabar sortint amb els de la uni. No s’havia de preocupar per si la copa acabava tard, quan arribava a casa tornava enrere fins al minut exacte que li permetés dormir les vuit hores de rigor.

Vivia les 37 hores al dia. Però, clar, com que els dies eren llargs, també eren molt més cansats.

– Com és que fas tanta cara de son? Si avui has dormit moltíssim.

Li deia el seu marit, preocupat. No n’hi havia prou amb dormir vuit hores, si després el seu dia en durava 29 més. Així que la Sandra va començar a dormir dues nits senceres cada dia, per poder fer totes les activitats que havia de fer en condicions òptimes. I, de tant en tant, també s’obria temps a l’agenda per fer una migdiada. O dues, si el dia ho requeria.

Ningú ho sap del cert, però sembla que viatjant a través de les línies divisòries de la seva agenda va arribar a viure fins a tres dies en un mateix dia. Potser més i tot. A vegades dels dies en feia setmanes, i de les setmanes mesos. Tenia molts més amics, i ningú s’enfadava amb ella encara que volguessin, perquè ara mai no els hi donava motius. Sempre complia tots els seus compromisos i era al costat de qui fos que la necessités. Això sí, ella canviava molt ràpidament i aviat el seu secret, el del seu pacte amb la vida, va ser evident per tothom.

La Sandra va morir l’any passat de mort natural. 35 anys després d’haver nascut, però amb un cos que n’havia viscut 89. Això sí, se’n va anar sense haver fet enfadar mai a ningú.