Descripción del proyecto

Relato: Gemma Ortís • Ilustración: Carlos Villafranca

Contienda

– …però això sí que no pots saber si ho fa ella.

– Sí que ho sé, de tota la vida que menja els “vertés” aquests.

– Els vertés?

– Sí, dona, aquests originals amb gust de tofu.

– De toffee?

– I jo què he dit?

La Paquita i la Concepció queden en silenci, xarrupant les respectives tasses de te. La Paquita està acostumada a tenir la raó i que la Concepció la contradigui li fa bullir la sang.

Però a la Concepció encara hi ha a alguna cosa que no li quadra.

– Llavors, creus que la Loli et deixa els paperets dels caramels davant la porta perquè tu li vas fer ombra a les hortènsies amb el teu ficus?

La Paquita assenteix i mira el seu ficus, que treu les fulles per la vora del finestral del balcó.

– Però com és possible? Si ella viu al pis de baix.

– Segons ella, li tapa el sol de les quatre de la tarda, i que se li estaven quedant moixes les hortènsies per culpa del ficus, deia. Mentidera exagerada…

– I no el pots posar a l’altre cantó i prou?

– És clar que puc! Però no em puc deixar guanyar, ara. Que em torni les calces i veuràs com moc el ficus dels nassos.

Amb prou feines ha acabat la frase, que la Paquita s’aixeca d’una revolada, malgrat l’operació recent de cadera. I la Concepció, amb penes i treballs, la segueix pel passadís.

– Ja em diràs on t’han fet les pròtesis, Paquita.

La Paquita baixa la veu, no fos cas que la mala pècora de la Loli les sentís.

– Oita, ho veus? Aquí al celobert hi tenim tots un estenedor.

Estirant-la del braç, fa sortir la Concepció al pati interior i l’aboca perillosament per la barana.

– Veus? El d’aquí sota és el seu. El veus o no?

– Sí, sí!

La Concepció s’agafa tan fort de la barana que té els nusos de la mà blancs. Si algú les veiés, tindria molta raó de pensar que la Paquita l’amenaça de tirar-la daltabaix.

Llavors, la Paquita l’estira cap a dins del pis un altre cop.

– Doncs la setmana passada, quan recollia la roba, m’hi faltaven unes calces. Segurament em van caure al seu balconet i, en comptes de tornar-me-les, se les va quedar. I no et pensis, que això m’ho fa per unes rosquilles que li vaig fer fa dues setmanes.

– Dona, al ser diabètica, igual no li va fer massa gràcia.

– Oh, doncs per això ho vaig fer…

La Concepció obre uns ulls com unes taronges. La seva amiga és una psicòpata!

– Escolta… i si mires d’arreglar-ho d’alguna manera?

– Sí, ja ho tinc tot pensat.

– Què faràs?

– Ensenyar-li paraulotes a la cacatua que té. Cada matí a dos quarts de deu treu la lloca aquesta al balcó perquè li toqui el sol. Llavors sortiré i li cridaré quatre ‘mecagundéus’, que quan la santa aquella li senti dir li agafarà un infarto de miocardio.

Tornant a pas lleuger cap al menjador, la Paquita no s’adona que la Concepció s’ha quedat enrere, entre abatuda de descobrir el costat fosc de la seva amiga i incrèdula de com pot caminar així, amb només dos mesos de recuperació.

Quan ja és al menjador, es gira per trobar-se la Concepció allà plantada.

– Au, Concepción, no et quedis al mig del passadís que agafaràs fred. Vine a acabar-te el te.

Però la Concepció no trobarà cap te que li tregui aquesta sensació glacial de dins. 

– Les rosquilles… les fas sempre per venjança? 

– I ara, dona. Les teves les vaig fer amb tot el carinyo del món. Al cap i a la fi, tu sí que li vas comprar una caixa de polvorons a la meva Marina.

La Concepció s’asseu a acabar-se el te. Ja és fred, com el cor de la seva amiga.

– En canvi, la truja aquella, oita si en va fer via! Va fer veure que no era a casa quan la nena hi va picar. Amb la il·lusió que li feia…

– Però… No en fa anys, d’això! Si la teva neta ja està fent el màster!

– I? Encara no s’ha recuperat. 

La Concepció calla. Ja no sap què contestar. Mira al seu voltant, desesperada, buscant una sortida. Arribaria a temps a la porta? Potser és més ràpid pel balcó?

Mentre es decideix, es comencen a sentir unes veus. Venen del pis de baix.

La Paquita s’aixeca d’una revolada.

– Ho veus? Que no t’ho he dit? Sorda com una tàpia i en comptes de comprar-se uns auriculars d’aquests sense cable per no entrebancar-te quan t’aixeques per un gotet de llet, no, ha de fotre el televisor a trenta-mil revolucions!

– Paquita, calma’t! – la Concepció l’agafa per la màniga i la intenta fer seure.

– No em calmo, ja n’he tingut prou. Mira, no ho volia fer servir, però vistes les circumstàncies…

Entra a la cuina i en surt amb una galleda plena de globus d’aigua.

– Guerra de globus d’aigua?

– D’aigua bruta de fregar.

I se’n va directa al balcó.

La Concepció la persegueix amb aquella velocitat que caracteritza la gent de la tercera edat.

– Concepción, no t’hi fiquis que encara hi sortiràs rebent.

– Però és que no ho entenc! Éreu amigues i tot d’una us robeu les calces i mateu hortènsies. Em pots explicar què ha passat? Perquè això no és culpa d’uns polvorons, que això ve d’abans!

– Mira, Concepción, tu no ho entens perquè tu vas arribar més tard al bloc, però això és una contienda històrica, m’entens? Això és de que la dona de fer feines que ens feia l’escala se la van trobar fornicant amb el veí del quart i, és clar, la vam haver de fer fora perquè com a comunitat això queda fatal. I com que va començar la crisi bé havíem d’estalviar diners, i vam dir que l’escala ens la fèiem nosaltres, cadascú el seu tram, perquè si mai venien visites doncs almenys que el bloc no fes pena. I és clar, la molt meuca de la Loli va fent l’escala i resulta que l’últim esglaó del seu tram no el fa perquè és del meu tram, però és del seu, per tant jo no el penso fer, i així estem que hi ha un graó més brut que Satanàs i ella no el pensa netejar, però és que jo tampoc, eh?

La Concepció ja ha perdut el fil de tot plegat. Per bé que intentava escoltar la seva amiga, només podia sentir “tanqueu-la en un manicomi” dins el seu cap.

– Paquita, i això ja ho heu parlat? Potser ella es pensa que vau quedar que el faries tu, aquell esglaó.

– No, perquè està clarament al seu replà. És seu.

– Doncs a mi em sembla que no hi perdem res preguntant-li.

Massa tard, Concepción, massa tard… Ara ja no el netejarà ningú, aquell esglaó. A més, ja tinc els globus plens. Tant per tant, millor que els faci servir, no et sembla?