Descripción del proyecto

Relato: Coralí Pagès • Ilustración: Carina Roca

Saltar al blanc

L’odio. La seva perfecció de camisa blanca recent planxada em mareja. Quan somriu, burleta, m’encega amb la llum artificial de la seva dentadura perfecta, com la dels anuncis de dentífrics blanquejadors. Se’m presenta davant meu sense avisar, sense demanar permís, amb la seva actitud de marbre, prepotent i arrogant. Que no ho veu que no val per res? És buit per dins.

Merda, ja torna a ser aquí. Sempre apareix en els moments més inoportuns. Se m’acaba el termini. Quaranta-vuit hores i totes les il·lusions, altre cop, a la paperera. I aquí el tinc, palplantat. Recte i estirat, observant-me sorneguer.

– Per què has vingut?

– Perquè em necessites.

– T’equivoques. Necessito concentrar-me. Necessito tranquil·litat. Necessito escriure. I amb tu aquí al davant, tapant-ho tot, és impossible.

– Eh tia, relaxa’t! Abans no eres tan desagradable amb mi…Què cony et passa? Tranquil·la, que ja marxo.

Té raó. Abans no em molestava tant. Me’l sabia treure de sobre amb més facilitat. Li seguia el rotllo una estona i de seguida fotia el camp. De fet, abans fins i tot m’agradava que hi fos. Cada vegada que apareixia, m’inundaven unes ganes boges de descordar-li la camisa blanca i emplenar-lo de colors. Molt sovint li enviava versos. Quan ell els rebia, em picava l’ullet i desapareixia, deixant-me amb les ganes de regalar-li un poema sencer.

Però ara, quan em ve a visitar, se m’ericen els pèls només de sentir les seves passes. No para de moure’s. I xerra i xerra per no dir res. La seva veu se’m fica dins el cervell i em desordena les idees. M’ho critica tot. M’encomana la seva buidor i em fa sentir insegura.

El millor que puc fer és ignorar-lo. Va, concentra’t. Escriu.

– Ui! Es nota que estàs desentrenada eh… Això no és un bon començament. A la tercera frase ja m’he adormit.

– Però que no te n’anaves?

– Sí, però veig que encara em necessites.

M’aixeco. M’estiro. M’encenc un cigarro. L’apago. Què ha de saber ell? Per a què es pensa que el necessito? Però si no fa res! La seva existència es resumeix en fer acte de presència, en atabalar-me, en cobrir-ho tot amb el seu alè de fracàs… Teclejo més fort.

– No, tia. Has llegit el que acabes d’escriure? No sembles tu…

Faig veure que no l’he sentit, però ja ha aconseguit que esborri tot el que tenia. Tornem-hi. Clec, clec, clec, clec…

– Ei, saps perfectament que aquesta frase no és teva. Copiar és de covards.

Òstia puta. El pitjor de tot és que té raó. Si pogués, l’esparracaria. Una vegada, fa molt de temps, ho havia arribat a fer. En un atac de ràbia, li vaig estripar les extremitats fins que va començar a cridar. Amb les ungles li vaig arrencar la pell de la cara, fent-ne tires, del front a la verbeta, pfffft pffffft. En vaig recollir les restes i les vaig llençar a la paperera. Però al cap d’uns segons va reaparèixer intacte davant meu, tan quadriculat i impertèrrit com sempre. Ara ja ni intento tocar-lo. S’ha tornat més fort. Apareix recobert d’una carcassa lluminosa impenetrable que m’impedeix arrencar-li la pell.

– No em miris així. Només et vull ajudar. T’has de relaxar. Si em tractes d’aquesta manera no aconseguiràs res.

– Però com vols que et tracti? Si em vols ajudar, fot el camp. Desapareix, fuig, esfuma’t!

– Que no ho veus? No podré marxar fins que t’adonis que sóc bo per a tu. Has de calmar aquesta ràbia irracional cap a mi. No me la mereixo. M’hauries d’estar agraïda…

– Agraïda? Agraïda per què? Per empastifar-me amb la teva pulcritud fastigosa?

– Perquè et conec millor que ningú. Que ja no ho recordes? Has buidat sobre meu el teu interior més fosc. M’has emplenat de passions absurdes, de somnis ingenus, de ferides obertes. Te m’has despullat. Has vessat sobre meu tempestes de llàgrimes. I sempre que la por t’ha fet callar, jo t’he ajudat a cridar. Em necessites.

– Però ara no necessito cridar, ni plorar, ni despullar-me… Marxa, si us plau.

– No és veritat això. Ho necessites més que mai. Per això he vingut. I no me n’aniré fins que no arribem a un acord.

– No t’entenc. Necessito acabar això. I tu no em deixes escriure… Per què hem d’arribar a un acord?

– Perquè, si no pots escriure, és precisament perquè m’odies. Et penses que el culpable sóc jo, que sóc un fre, una barrera… Però si em veiessis i em tractessis com el que sóc, com un repte, tot et seria més fàcil.

– Un repte?

– Sí, un repte, una oportunitat. Pensa-hi bé. Sóc el buit abans del tot. El silenci abans del crit. La guspira prèvia a l’explosió. El segon abans de l’orgasme. La meditació abans del Nirvana. El tro abans de la tempesta. La terra que cobreix la llavor de tota idea. Em necessites. Necessites un coi de full en blanc per tornar a crear. T’has entestat a eliminar-me, a fer-me fora, quan el que has d’aconseguir és convertir-me en idea i, si pot ser, bellesa. Necessites fer les paus amb mi.

– I com ho he de fer?

– Abraça’m i desfés-te sobre meu. Si ho fas, marxaré. D’acord?

– D’acord.

A la cuina el brou arrenca el bull. Les bombolles salten cada vegada més de pressa, fent xup-xup nervioses, com si s’estiguessin escaldant els peuets i intentessin escapar de l’olla. La casa s’emplena d’una aroma que es filtra per tots els porus de la meva pell, m’escalfa les venes i desperta l’estómac, que comença a rondinar perquè té gana. Es fon el nus que tinc al coll, baixa lliscant pels meus dits que teclegen i acaba caient al fons d’un mar multi-color, esquitxant tots els racons del full en blanc.

– Et vull donar les gràcies… Que em sents?

– Massa tard. Ja no hi sóc.