Descripción del proyecto

Relato: Pau Sala • Ilustración: Modest Ribes

Els descendents d’Isop

La frase va sortir de la boca del notari per sorpresa meva i diria que de quasi tots els assistents. Pensava que aquesta fórmula ja estava extingida. Aquell tio devia estar com una cabra, però en un acte com aquest, era qui dictava les regles.

Va generar-se un silenci tens. De sobte, al cantó esquerre de la sala, una dona d’uns setanta anys es va aixecar. Al meu costat vaig sentir xiuxiuejos.

—La tieta Miquela… Ja xasidfo vegasusu…

—I tant… ferure ssst tolla de cava.

La tal Miquela, va mirar a banda i banda de la sala amb posat desafiant.

—Mireu, no cal haver viscut més de mig segle per tenir clar de què van aquests pactes. Se me’n fumen en general, però avui vull dir-hi la meva. Us explicaré una història perquè entengueu millor què en penso.

Va deixar una pausa dramàtica perquè l’efecte de les seves paraules s’estengués com l’efecte d’una pedra a l’aigua mansa.

La cara de les dues parts contractuals eren un quadre. Primerament s’havien quedat garratibats amb la intervenció del notari. Entrada la Miquela en escena, el Ton la mirava amb els ulls mig clucs i el nas estarrufat, com buscant la lògica a un sudoku massa complicat. Al seu costat, la Sofia, s’havia deixat caure a la cadira a punt de veure una escena ja viscuda, amb una expressió entre frustrada i divertida. La septuagenària va escurar-se la gola.

—Eren temps en què el gris no inundava els paratges. Un grup de cavalls i egües habitaven una contrada plena d’arbres vells i joves, d’aigua fresca i prats per córrer. Els cavalls moltes vesprades, cavalcaven amb goig fins al cim d’una muntanya, on els encantava veure caure el sol. —M’agrada molt que em vingueu a veure!— El sol els va dir una vegada. —Si em prometeu que vindreu cada dia, jo no deixaré de caure cada vespre i sortir l’endemà al matí.— Els cavalls, delerosos de no perdre aquell plaer, van acceptar-ho i cada dia hi anaven. El problema va ser que allò que tant gaudien cada cop els feia més mandra. Tampoc sabien que el sol els havia engalipat i que ell es pondria i sortiria cada dia de totes maneres. Com que no van saber solucionar aquell atzucac, encara avui hi ha molts cavalls que fan cara de males puces. Com que jo tampoc vull veure cares llargues, he decidit que me’n vaig de la sala.

Va aixecar-se i va marxar, fent una reverència dirigida a les parts contractuals.

Mentre els tots encara estàvem mig atordits, una altra persona es va aixecar. Era un noi jove amb la mirada brillant i erràtica. Se’l veia francament emocionat quan va començar a parlar amb un marcat accent anglès.

—Jo també vull dir el que penso en un dia com avui! Més que voler, ho necessito. Faré com aquesta lady i us ho explicaré amb una rondalla del meu avi John.

Va mirar a banda i banda per observar per un moment que l’escoltaven, cosa que no tornaria a fer fins a acabar la narració.

—En l’època d’aparellar-se, a una formiga femella anomenada Polly li van sortir ales. Ella sabia que això era fruit de la decisió del formiguer, un pacte mil·lenari en el qual havia de copular, viatjar i arrencar-se les ales per fer un nou rusc. Tenia un amic una mica envejós, a qui no li havien sortit ales i la va provar de convèncer que havia d’aprofitar les ales per anar a conèixer món. —Jo si pogués ho faria!— Li deia sempre. Ella va dubtar, però va acabar per no fer-li cas i reproduir una nova colònia en què pogués perpetuar l’espècie, repartir el seu amor i reproduir l’honor de ser formiga. Així va ser molt feliç, si no segurament s’hauria acabat ofegant en un bassal. Pacte social i compromís, els ingredients d’un bon pastís. That’s all folks.

Al seu costat un vellet vestit de Sir anglès va aplaudir breument el relat del noi i va fer el signe d’okay al Ton, que semblava haver entrat en col·lapse i no va reaccionar al gest enviat. La Sofia va mirar al notari com convidant-lo a procedir amb els passos següents, però aquest posava cara de solemnitat i no prenia la paraula. Semblava que la situació no tenia aturador. La Patrícia, la germana gran de la Sofia, propietària d’un dels tallers mecànics del barri, es va aixecar i va afegir-se a la contribució d’arguments literaris.

—Jo també puc parlar sobre el tema, perquè conec un conte molt adequat per l’ocasió. Tracta d’una guineu a qui l’apassionava anar amb moto. Sempre recorria les carreteres més llargues que trobava. Un dia es va trobar amb una altra guineu que també era una apassionada del motor i gaudien de córrer en companyia sempre que es trobaven. De vegades, després del quilometratge, comentaven que podrien fer uns estatuts, instituir-se com a club i recórrer les carreteres en equip. Això els semblava una bona idea, però… ai l’as! Una d’elles sentia un gran impuls per posar-se rodes de camí, en comptes de les gruixudes i llises rodes de carretera que tenien ella i la seva amiga. En aquells moments va agrair no haver muntat l’equip amb l’altra guineu, perquè quina disjuntiva! No hauria estat pas fàcil seguir els seus desitjos després de tota la feinada legal i corporativa. La guineu va seguir el seu desig de canvi i va trobar altres motos amb qui compartir escapades per camins de tota mena. Quin plaer, quina vida! I això sí, quan li parlaven de muntar un club, mirava a l’horitzó i pensava en la seva amiga guineu. Esperava que fos tan feliç com ella.

Jo estava a prop de la Patrícia i vaig sentir com s’hi dirigia el seu fill preadolescent, un cani en potència.

—Però mama, tu mai havies parlat de guineus quan m’explicaves aquesta història.

—Calla, nene.— Va respondre ella.

A la sala hi havia cares de tots colors, que portaven somriures badocs i somriures trapelles, mirades acusadores que semblaven buscar un responsable i expressions de condol dirigides a la Sofia i el Ton. El notari va sospirar com en el final d’un àpat profitós i va comunicar-se a la parella.

—Ja és massa tard. Aixequeu-vos, si us plau, i digueu-me: consentiu contraure matrimoni l’un amb l’altre?