Descripción del proyecto

Relato: Laura Valero • Ilustración: Paula Domènech

Jo parlant de tu i de mi

M’agrada aquest lloc. És difícil trobar un lloc així en mig d’una ciutat tan gran com és Barcelona. Un lloc amagat de mirades indiscretes, de color verd, un lloc sense olor a fum i on s’hi poden sentir els ocells. 

Cal dir, però, que no l’he trobat de casualitat. Recordo quan era petita i l’avi em portava d’excursió. Com les enyoro, les excursions de diumenge! Caminar al costat de l’avi era més que descobrir aquesta ciutat; em permetia transportar-me anys enrere i viure la història des de dins, perquè és que l’avi sempre tenia una història per a tot. Va ser amb ell qui vaig descobrir aquest indret màgic, ara farà més de 75 anys. Em va semblar com si estigués a la popa d’un gran vaixell. 

De fet, si tanco els ulls, sembla que encara m’hi pugui veure. Vaig vestida de color vermell, (sempre m’ha agradat el vermell), i porto dues trenes al cabell. Admiro bocabadada la immensitat de la ciutat, mentre l’avi parla d’aventures de pirates i bandolers. Ara que ho veig amb la perspectiva dels anys, puc observar en els ulls d’aquesta nena que ja fa una bona estona que ha deixat de prestar atenció a les paraules de l’avi. Està submergida en els seu propi mar de pensaments curiosos. És ben interessant veure com els records nodreixen la imaginació. Sembla com si fins i tot pogués parlar-hi…

– Ei, tu, petita… Hola.

– Qui ets tu?

– És difícil d’explicar. Sóc tu d’aquí un bon grapat d’anys.

– Uau, estàs molt arrugada!

– En què penses que no escoltes les històries de l’avi?

– Admirava la ciutat. És molt gran. Des d’aquí dalt sembla que tot està pausat, però si t’hi fixes molt molt molt, pots veure que no hi ha ni un segon que tot estigui igual.

I quanta raó te, aquesta versió petita de mi mateixa. Observo de nou, ara amb calma, i veig que els núvols es mouen, els cotxes circulen. Es va fent fosc i veig fanals que s’encenen. Miro els edificis; cada petita finestra amaga tot un món. Hi ha coloms que volen i una petita formiga que puja per la meva sabata. 

De cop i volta sento tendresa per a aquesta nena curiosa. Tiro la vista enrere i repasso la quantitat de coses que li queden per fer. La infinitat de racons màgics, com aquest, que li queden encara per descobrir. Veig en els ulls de la nena una llum que mostra unes ganes enormes de no parar mai d’aprendre. 

I llavors, m’envaeix una gran nostàlgia. Quan la vaig perdre aquesta mirada que no es cansava mai d’imaginar? De sobte, tinc la necessitat de fer un pacte amb aquest jo passat. 

– Petita…

– Una altra vegada?! M’agrada mirar, i si m’interromps contínuament, em perdo coses.

– Si us plau, escolta’m. És important. Oi que demà és el teu aniversari?

La nena va obrir molt els ulls. Un somriure d’orella a orella i sense alguna dent de llet, va aparèixer dibuixat en el seu rostre. 

– Has de saber que no sempre et farà la mateixa il·lusió que ara, fer anys. Arribarà un moment en el que sentiràs inclús vergonya de bufar les espelmes. Quan això passi, has de tenir present que no tothom el te, el privilegi de fer-los. Tingueu sempre present.

Aquesta frase va despertar de nou la curiositat de la nena, però ara envers a mi.

– Estàs molt arrugada. -va repetir-  Tan vella com ets, segur que ho deus saber tot sobre la vida. 

– No t’equivoquis; no sé pas gaire més que el que saps tu ara, encara que et costi de creure. Arribarà un moment, però, en que potser se t’obliden aquestes coses tan importants…

– Què vols dir?

– A mesura que creixis, aniran apareixent a la teva vida problemes que et semblaran molt més preocupants que no pas poder observar tranquil·la tot el que passa a la ciutat mentre es va fent fosc. Voldràs tenir molts diners per a poder comprar un munt d’objectes materials, els quals et semblaran imprescindibles.

Anhelaràs ser perfecte en absolutament tot, sense deixar-te cap marge d’error, com si fossis una màquina o tinguessis súper poders. 

Et compararàs. Amb els altres i amb el teu jo passat.

Faràs mal, i també te’n faran.

T’indignaràs amb la hipocresia d’alguns. Et duràs desenganys. 

Potser perdràs l’esperança quan vegis que el futbol és de les poques coses que aconsegueixen mobilitzar a les masses. O potser no…

Has de saber que totes aquestes coses, les quals venen sovint pautades per la societat en la qual vivim, són habituals i freqüents, ja que a mesura que ens anem fent grans, creix l’anhel vers els impossibles. És amb el pas dels anys, quan mires enrere, que somrius i relativitzes aquestes inquietuds. Petita, fem un pacte: si em promets que no perdràs mai aquesta llum que tens als ulls, et confessaré el secret per a ser feliç.

La nena va assentir amb el cap, sense dir res més. Les seves trenes es movien amunt i avall, decidides, convençudes. 

– Mai és massa tard per aprendre, per perseguir somnis, per canviar les coses que no t’agraden de tu mateixa. Cuida i cuida’t. Cedeix quan faci falta i escolta sense aconsellar. Accepta els teus errors, perdona. Sigues conscient de que el teu temps és limitat i gaudeix dels petits detalls. Respecta. Estima. No et rendeixis i creu sempre en tu mateixa. 

I recorda que de coses imprescindibles per a viure només hi ha una: les ganes de fer-ho. 

De cop i volta vaig obrir els ulls. Ja no queden fanals encesos, la ciutat està tota a les fosques. S’ha fet fosc i damunt meu hi ha una vista d’estels impressionant. Des d’aquí dalt la nit és meva i només meva. I és així, i aquí, quan m’he sentit feliçment realitzada.