Són les sis de la tarda quan arribo al carrer Riera Baixa del Raval. A la cantonada amb carrer Hospital hi trobo un cotxe de la Guàrdia Urbana. Diuen que s’hi han instal·lat de forma permanent perquè és un dels punts més conflictius del barri.

Entro a una de les botigues del carrer i em rep en Santi González o, com li diuen, Santi Aranya, una de les ànimes del Raval que lluiten dia sí dia també per defensar els drets de les veïnes i les necessitats del barri. Ja sigui mitjançant les assemblees veïnals, en les que participa, com mitjançant Acció Riera Baixa o el Sindicat d’Habitatge del Raval —aquest mateix matí han aturat dos desnonaments—, o amb els petits detalls del dia a dia.



Què necessita el Raval? Potser les solucions no acaben d’arribar, però sembla que els veïns ho tenen clar. Saben que els narcopisos no s’acabaran fins que no s’acabi amb els pisos buits i l’especulació.

“Un dia vam decidir comprar taules, muntar-les i fer dinar popular a la cantonada. Volíem recuperar l’espai públic, que és de totes nosaltres. Ara ho fem quasi tots els dissabtes. I ho fem amb un retorn social: els veïns que ho necessiten mengen gratuïtament. Quan organitzem activitats, qui no té feina i ajuda cobra.”

Però aquesta cantonada és només el reflex d’un problema d’arrel, i és que al Raval li passa de tot. És un dels barris de Barcelona amb més risc d’exclusió social (un 30 %), amb menys espai públic per habitant, amb més contaminació pels creuers del port i amb més pisos il·legals d’Airbnb (1.676 anunciats, dels quals només 180 tenen llicència). Amb desnonaments cada setmana, 400 pisos buits propietat de bancs i fons voltors, i uns 30 narcopisos.

Què necessita el Raval? Potser les solucions no acaben d’arribar, però sembla que els veïns ho tenen clar. Saben que els narcopisos no s’acabaran fins que no s’acabi amb els pisos buits i l’especulació. “Als inversors els va bé mantenir el barri degradat, per tal de comprar els pisos a millor preu.” I critiquen el racisme i la mala imatge que s’està donant del Raval. “Es parla d’inseguretat, però el problema és que no estem acollint de debò. Amb 18 anys els deixen al carrer i no tenen cap sortida.”

Un altre aspecte clau és el comerç de barri, que cada cop es veu més ressentit per la pujada dels preus de lloguer i la pèrdua de client local. En Josep ha viscut tota la vida al Raval i és la tercera generació del mític bar Marsella, obert el 1820. Com a tal, reivindica el paper del comerç de proximitat a l’hora de fer ciutat. “Som el primer esglaó, el primer veí. Donem sentit i personalitat a un barri. Però estem molt desprotegits. Hem de protegir la nostra ciutat i la nostra manera de viure. El que més m’agrada del Raval és la vida de barri i l’estem perdent.”

Aquí també hi ha lluita i, per sort, una petita victòria. Fa uns anys en Josep va batallar perquè l’edifici que comprèn el bar Marsella arribés a bones mans. Un inversor privat el volia comprar per a especular, però finalment el va aconseguir l’Ajuntament de Barcelona. Ara s’hi troben 14 pisos de protecció oficial i un local cultural a planta baixa. “Estic molt orgullós d’haver-hi contribuït. Gràcies a això tenim més habitatge social i el bar Marsella sempre formarà part de la ciutat.”

Un veí que portava una estona al bar marxa dient: “En aquesta vida tot s’arregla amb confiança, i si no, amb resignació.” I les llums blaves d’un cotxe de mossos banyen l’interior del Marsella mentre seguim parlant de resistència.