L’habitatge digne i adequat és un dret bàsic entre cometes, ja que sovint s’incompleix. Segons les dades del darrer recompte de persones en situació de sensellarisme, a Barcelona hi ha 4.200 persones sense llar, de les quals 1195 dormen directament al carrer i la resta viu en assentaments o passa la nit en els allotjaments que faciliten l’Ajuntament i algunes entitats socials, com ara Arrels Fundació o ASSÍS Centre d’Acollida. Malauradament, en els últims anys, aquestes dades han hissat les veles, i això és un fet que es repeteix en altres ciutats.

En moltes ocasions, la línia que separa els “sense llar” del conjunt ciutadà és una frontera imaginària feta d’estereotips o perjudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona normal”, perpetuant així la seva estigmatització. Tradicionalment, la societat ha tendit a classificar a aquestes persones en anomalies, en unes categories properes a la desviació social: estil de vida no adaptat o malalties mentals i addiccions com l’alcoholisme o el consum de drogues. En realitat, aquestes característiques no acostumen a ser les casuístiques principals per arribar a viure al carrer, sinó tot el contrari: poden ser-ne la conseqüència, o inclús, ni tan sols això.



En moltes ocasions, la línia que separa els “sense llar” del conjunt ciutadà és una frontera imaginària feta d’estereotips o perjudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona normal”, perpetuant així la seva estigmatització.

De fet, l’únic tret que comparteixen els sense llar és la seva situació d’exclusió residencial, ja que són tant aquelles persones que dormen directament al carrer, les que viuen en allotjaments temporals o residencials, o les que estan en situació d’habitatge inadequat o insegur, com ara les que viuen sota amenaça de desnonament o de violència per part de la família o parella. I això, de cop i volta, pot passar-li a qualsevol, sense simulacres o manual d’instruccions. Seguint les paraules d’Elena Salas, responsable del programa de Dones i Centre Obert d’ASSÍS, “quan una persona arriba a una situació de carrer hi ha moltes coses abans que han fallat. Durant aquest procés no només es perden aspectes materials essencials, sinó també expectatives, relacions personals i sentiments de pertinença. L’acumulació de frustracions té un impacte molt específic en les persones: desconfiança generalitzada i deteriorament personal o sociorelacional”.

El sensellarisme no és un microcosmos més i té molts rostres i fissures. Segons ens explica Càritas Barcelona, encara que això es consideri una problemàtica que afecta majoritàriament als homes –els casos masculins són els més visibles–, la veritat és que la sensació d’inseguretat s’accentua en les dones i les situa en situacions de doble vulnerabilitat que resten ocultes. Ser dona és un esport de risc, i encara més per la dona sense llar, perquè les seves trajectòries estan més vinculades a la violència de gènere i a càrregues familiars que no pas les dels homes.

Ser dona és un esport de risc, i encara més per la dona sense llar, perquè les seves trajectòries estan més vinculades a la violència de gènere i a càrregues familiars

En el seu cas, a part de robatoris, agressions, insults i amenaces, se suma la forta pressió sexual, i per aquest motiu, es veuen obligades a buscar refugi amb més urgència, com ara infrahabitatges, albergs temporals o, també, viure amb amigues o conegudes. Si les abelles utilitzen el pròpoli per tapar els forats –les esquerdes dels ruscs–, les sense llar utilitzen altres mesures, com per exemple acudir a les xarxes familiars o d’amistats, tapar-se la cara per no ser identificades o, fins i tot, tenir relacions amb homes per sentir-se més protegides i no acabar dormint al ras. Segons l’Elena Salas, “les dones quan arriben al carrer són les invisibles entre els invisibles. S’amaguen i es camuflen perquè són les primeres que tenen clar que el carrer és un espai hostil i terriblement perillós. Per tant, no només estan invisibilitzades, sinó que moltes vegades elles mateixes volen ser invisibles”.

Tot i que segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (XAPSLL) les dones que viuen al carrer són només el 15% del total, aquest percentatge no representa la realitat de la situació. A causa d’aquest sensellarisme encobert que dificulta registrar-les en els recomptes, moltes associacions, com ara la Fundació Surt o “Lola, no estàs sola”, estan d’acord en lluitar per unes polítiques amb perspectiva de gènere que donin una atenció diferenciada a les dones sense llar: “Ens hem de posar en les sabates dels altres. No només calen recursos específics per donar resposta a les necessitats que tenen com a dones sense llar, sinó també com a dones supervivents. El sensellarisme femení és interseccional i cal una mirada integral, però també una orientació clarament reparadora i apoderadora”, ens comenta Salas.

No tenim la capacitat per erradicar el sensellarisme, perquè aquest és la conseqüència més visible de la vulneració del dret a l’habitatge i això és un tema estructural que requereix una consciència clara i una voluntat política forta.

Per això, l’associació Lola ha creat un espai social a Barcelona, just al carrer de l’Artesania, que és exclusivament femení, de seguretat i suport, proper al d’una família. En ell s’ofereix un servei d’higiene femenina i cures per a dones sense llar, oferint productes com xampú, maquillatge o tovalloles, entre d’altres. Segons les voluntàries de Lola, el fet de no tenir llar no hauria d’impedir tenir cobertes aquestes necessitats bàsiques, perquè això les dignifica i anar ben vestides o tenir un mòbil, per exemple, les pot ajudar a aconseguir una feina.

A banda d’això, totes les associacions coincideixen en que els recursos assistencials, tot i ser imprescindibles en el context actual, no sempre tenen la capacitat de donar resposta a les múltiples particularitats que presenten les persones en situació de sensellar: “Evidentment, no tenim la capacitat per erradicar el sensellarisme, perquè aquest és la conseqüència més visible de la vulneració del dret a l’habitatge i això és un tema estructural que requereix una consciència clara i una voluntat política forta. Des dels recursos i les entitats podem apagar focs, però no estem en condicions d’apagar l’incendi”, conclou la treballadora d’ASSÍS.