Avui ens posarem informatives i, ja que aquest mes parlem de pobresa i diferència, direm dues cosetes sobre sensellarisme. Segons dades de 2015 (imaginem que la xifra haurà augmentat), les dones que vivien al carrer representaven un 11% del total de les persones sense llar a Barcelona. El sensellarisme no només són les persones que habiten a l’espai públic, sinó que també hi ha una sèrie de serveis com albergs o pisos, i per tant les xifres, encara que no siguin visibles, són més elevades encara. Dins d’aquests barems, per què la dona és encara menys visible?

Albert Sales, expert en la temàtica, considera que els mateixos paradigmes de la societat patriarcal faciliten que la dona mantingui vincles socials més sòlids amb l’àmbit familiar i tingui més recursos relacionals. Però que demani més ajuda no vol dir que no es vegi afectada per aquest fenomen: el 42% de les dones sense llar ha patit maltractaments i, entre elles, l’índex de suïcidis és sis vegades més elevat que en el cas dels homes.



El sensellarisme femení existeix, però amb trets diferenciats del masculí. Ells ocupen l’espai públic (en clara contraposició al domèstic, com en la divisió de rols de gènere), i per això es visibilitza el fenomen com si fos eminentment masculí. En conseqüència, les polítiques i programes socials es dissenyen centrant-se sovint en una perspectiva masculina, quan la realitat és que les dones pateixen formes amagades o senzillament diferents de sensellarisme: usuàries de pisos i altres habitatges compartits amb suport professional, d’habitacions rellogades o pensions amb, o sense, suport econòmic per part d’alguna entitat o dels serveis socials, etc.